La colla va arribar a
Berlín en diferents tandes, els primers varen sopar ja a Berlín i
els últims varen haver de sopar a l'avió. La colla va passar la nit
a l'hotel Wenzel. L'endemà, es van trobar amb els amics Rafa i Loli
(malagueny i basca) que van ser els guies de la colla per Berlín,
varen agafar els autobusos de servei urbà (tots els viatges a Berlín
es van fer en aquest mitjà de transport, el qual era puntual, i els
seus conductors amables) i varen anar cap a una residència (Judgengastehaus)
on van estar allotjats les dues nits següents. Tot seguit es va dinar,
però no a la residència com estava previst ja que, per un error en
la data, es va haver de cercar una alternativa. Va ser a un restaurant
italià en el qual va passar una de les anècdotes del viatge quan un
cambrer del restaurant italià on dinava la colla, va cridar als castellers:
"toreros, toreros!!", i un membre de la colla, en Jordi Roca (mort
fa uns anys), li va dir "siciliano, siciliano!!", el cambrer va replicar
"io non sono siciliano, ma di Roma!", i en Roca va constestar "Ho
veus? Ni tu ets sicilià ni nosaltres som toreros, som castellers!".

Tot seguit la colla va aprofitar el temps lliure per visitar la ciutat
a peu: un dels ponts d'un dels canals de Berlín, la Filharmònica,
el monument al soldat rus, la porta de Bradenburg, la muralla, i les
escales del Reichstag (l'antic parlament alemany); per tant es va
poder comprovar com Berlín era una ciutat dividida i amb greus senyals
de la Segona Guerra Mundial.

Després d'aquesta passejada es va anar a la universitat per tal de
fer la primera actuació programada, però no els primers castells ja
que abans ja s'havia fet algun pilar. En aquesta actuació va participar
el públic berlinès i això va ser destacat per la premsa: "destaquem
també el gran entusiasme que arreu on actuaren despertaren els castells
de la colla barcelonina i això ho demostra el fet de que els tradicionals
mocadors castellers foren venuts o regalats a centenars" o "dentro
del capítulo anecdòtico cabe añadir que muchos berlineses feren mans
a la pinya entusiasmados con los castellers". [3]

La colla no va tenir ocasió de veure altres dels nombrosos actes programats
però va coincidir amb altres grups que també van actuar: Raïmon, Lluís
Llach, Maria del Mar Bonet, Quico Pi de la Serra i Ovidi Montllor,
com representants de la Nova Cançó, i els Comediants.

Tot
seguit a sopar i a dormir. Al dia següent i després d'esmorzar i de
gaudir del temps lliure, es va agafar l'autobús per tal d'anar cap
a la plaça de la República on s'havia d'actuar, hi va haver un fet
molt destacat: l'insigne Emili Miró, que tenia 78 anys, va parar un
pilar de quatre a segons després de 43 anys sense parar cap castell,
la premsa va dir: "són de destacar dos fets: per primer cop la Colla
dels Castellers de Barcelona va completar un parell de pilars de cinc
simultanis, i el seu darrer pilar de quatre comptà amb un segon d'excepció,
el gran casteller Emili Miró, de setanta-vuit anys i que en feia quaranta
que no pujava a cap castell". [4]

Tot seguit es va anar a dinar a la residència on la Loli i el Rafa
varen parar pilars de quatre a segons, i tot seguit una altra vegada
amb l'autobús per a fer un recorregut per la ciutat fins el llac-platja
de la Wanzee on es varen fer castells. Una altra vegada a l'autobús
i cap a la plaça de la Gedächniskirche (l'església de la torre trencada)
on, amb la presència de la televisió alemanya, es va fer l'actuació
amb més públic: "destaquem també el gran entusiasme que arreu on actuaren
despertaren els castells de la colla barcelonina i això ho demostra
el fet de que els tradicionals mocadors castellers foren venuts o
regalats a centenars". [5]

Després de l'actuació, cap a la residència a dormir (poc, perquè s'havien
de llevar a les 4 del matí) i cap a l'aeroport (on varen anar a acomiadar-los
els amics Loli, Francesca i Rafa) i cap a casa en dos grups, un via
Londres i un altre via Frankfurt i Milà.

Es va arribar a Barcelona a les dues de la tarda del 3 de juliol amb
un cansament generalitzat però amb una satisfacció general per les
vivències viscudes i els castells fets.

El castells que es varen fer van ser els següents:
- 2 tres de set
- 1 quatre de set
- 3 dos de sis (1 desmuntat)
- 7 pilars de cinc (1 carregat)
- 3 quatre de sis amb agulla (1 només carregat el quatre)
- 17 pilars de quatre

La premsa, tant catalana com alemanya, va ressaltar les actuacions
de la colla a Berlín: "Berlín: dignísima actuación de los Castellers
de Barcelona. Si tuvieramos que hacer un balance de lo que ha sido
esta estancia del fet casteller en Berlín y de lo realizado por los
Castellers de Barcelona, creo que sería justo decir que, no solo han
cumplido, sino que han representado muy dignamente al pueblo catalán,
del que son producto, y han realizado una de las mejores actuaciones
de la colla. Antes de la partida quizá hubo quien dudaba, pero los
Castellers de Barcelona sabían lo que podían hacer y no han defraudado
a quienes confiaron en ellos desde el primer momento". [6]

Per tant, podem concloure que va ser una experiència molt profitosa
que va servir per a posteriors viatges com ara la Gira per Europa
que es va fer a l'any següent a diferents poblacions d'Alemanya i
França, i també per deixar ben alta la imatge de la colla dels Castellers
de Barcelona en el sí del món casteller d'aquella època.

Bibliografia
Diversos autors. Els castellers de Barcelona a les Setmanes Catalanes
a Berlín. Castellers de Barcelona, 1978.
[1]. Eloi Miralles "Rabassó". La internacionalidad del fet casteller.
La Vanguardia, 19/10/78.
[2]. Eloi Miralles "Rabassó" a La Vanguardia, 2/7/78.
[3]. Eloi Miralles "Rabassó" a La Vanguardia, 9/7/78.
[4]. Jordi Garcia-Soler a l'Avui, 8/7/78.
[5]. Xavier Capdevila a Mundo Diario.
[6]. Llorens a Solidaridad Nacional, 8/7/78.

Concurs de Tarragona. Any.... ufff, ni el recordo. Però ja fa molts anys. Eren gairebé les tres de la tarda... la plaça plena de gent.
Feia aquella coneguda calor pesada i asfixiant del mes d'agost. S'acostava l'hora de provar el nostre primer tres de vuit de la història.
Nerviós... passejava amunt i avall mentre el cap de colla, en Pere Rovira, anava donant instruccions i ànims a tothom, intentant transmetre aquella confiança i seguretat necessària per intentar-ho, dient aquelles coses que cal dir en aquestes ocasions, com volent-se auto-convèncer i convence'ns a tots, de que teníem el castell.
Ho feia bé el Pere això ... en sabia ... de veritat. Era un bon comunicador per aquestes ocasions, i el cert és que tenia força èxit amb el seu to segur i contundent barrejat amb el seu optimisme natural que sabia transmetre a la colla. Sentint-lo, tenies la sensació que feies el que havies de fer, que eres al teu lloc, i que tot era correcte.
Jo era conscient de la dificultat del castell, però també estava atret per aquell repte que s'et presenta cada vegada que vas a intentar un castell que no has carregat mai, com la majoria de la colla, suposo.
No era el moment d'escampar dubtes, però tampoc em sentia capaç de fer alegres suposicions de com aniria tot plegat, només intentava transmetre tranquil·litat i complicitat. Per dins, pensava que podia passar qualsevol cosa, menys que jo fallés en aquest intent.
Els baixos es van agafar i el cap de colla els quadrava amb els seus colzes ... poc a poc, sense desfigurar els baixos, van anar-se col·locant, primer els contraforts, després les agulles, les crosses, les mans i després .... tota la pinya ... una immensa pinya que esperava sentir el primer tres de vuit de la colla dels Castellers de Barcelona.
Segurament, com tantes vegades, la majoria dels aficionats que ens ajudaven a la pinya, no sabia quin castell anàvem a muntar ni quina importància o complexitat tenia per la colla,... la majoria de nosaltres si. Mai havíem intentat un tres de vuit.
Al cap de pocs moments, el cap de colla va cridar "Segons dalt !!" ... vaig pujar, amb el meu cos de més de cent quilos, feixuc i pesat (a l'estil d'abans), rampuant els peus per les espatlles, fins damunt la pinya, una immensa pinya que no s'acabava mai, procurant trepitjar les espatlles en el seu lloc precís per no fer mal.
En aquells moments, ni veia si els altres dos segons pujaven també al damunt, en Ribas i en Puigjaner. Vaig arribar al mig de la pinya i vaig poder veure perfectament dibuixat el cercle format per les espatlles dels baixos, mig ensorrat entre les crosses, les agulles i els contraforts.
Vaig posar els peus lentament damunt les espatlles del baix, i em vaig ajupir per preguntar-li si s'hi trobava bé ... va demanar-me entrar una mica més un dels meus grans peus cap al coll, alhora que m'agafava amb els braços dels altres dos segons, un braç per fora i l'altre per dins.
Ja damunt del baix, els tres segons ens parlàvem amb una tranquil·litat fingida, mentre ignoràvem el remor de la plaça, esperant els terços. Notava els músculs tensos dels altres dos segons i les mans del terç que tocaven la meva ample espatlla mentre em preguntava "Como estás Padu?".
És una sensació molt agradable estar damunt de la pinya sense ningú al damunt. El terra és tou, l'agulla i les mans et subjecten, et sents sòlid, segur, potent, ... sembla que res no et pugui passar. Els tres segons ens vam mirar a les cares i vam respondre afirmativament a la pregunta del cap de colla.
Lentament, i amb seguretat, els terços es van enfilar al damunt amb una sensació nova per tots nosaltres ... les gralles encara no tocaven. Tot i que el pes d'un sol home és més gran del que sembla, aquell dia el vaig notar més lleuger.
Es van agafar i des de dalt van cridar al cap de colla de que estaven bé. Jo ja notava el quart darrera meu. Les gralles van començar a tocar, afegint una mica més de nervis al moment i els quarts pujaven ràpid cap al seu lloc, mentre jo notava ja al quint darrera meu.
Al crit "Amunt!" van començar a enfilar-se i el pes era ja considerable. Jo anava al pilar ple i un dels dosos (de Santa Coloma) estava darrera mentre em deia "Venga Padu, que el castillo está muy bien, aguantar ahí!".
El pes començava a ser important i gairebé ni notava com pujaven els dosos. Semblava que els meus ossos podien trencar-se d'un moment a l'altre, i el castell començava a bellugar, mentre la canalla anava pujant i les gralles tocant.
Esperava que d'un moment a l'altre les gralles toquessin el toc de carregar el castell ... i mentre pujaven ... vaig començar a notar com les espatlles del meu baix, el Miguel, començaven a ensorrar-se a poc a poc, mentre jo posava tota la meva energia en quedar-me al meu lloc i aguantava com podia les batzegades que venien de dalt.
Va arribar un moment en què vaig creure que no podria ni aguantar a que el castell fos carregat i que em seria impossible del tot aguantar fins que fos descarregat, em semblava que ja havia acabat les forces i que no podria aguantar en el meu lloc, però vaig dir-me que jo no seria el primer en cedir. Tenia la sensació de que havia acabat ja les meves forces, de que ja no dominava el meu cos, i que els meus esforços eren febles i inútils, com si m'aguantés al meu lloc per no sé quina força estranya.
De cop i volta, les gralles van tocar l'entrada de l'enxaneta ... i immediatament després el pes es va esvair en un instant, i amb un soroll sord tot el castell queia damunt nostre, amb crits de gent emprenyada i lamentacions dels qui havien rebut.
No l'havíem carregat. El castell va caure per la part de dalt. Tots ens vam anar retirant a poc a poc des de damunt de la pinya ... primer els més petits i després els altres. La pinya es va obrir, i el primer que em va venir al cap, va ser interessar-me pel meu baix ... estava asfixiat, però bé, sense cap os trencat. Tots ens lamentàvem de no haver pogut carregar el nostre primer tres de vuit, però vam quedar molt més units que abans d'intentar-ho.
Mai podré saber si hagués estat capaç de descarregar aquell castell, ... un castell que no vaig poder veure, només sospesar-lo i sentir-lo.
Sempre hi ha un moment en què cal intentar les coses per primera vegada, amb l'incertesa del resultat. Els castells no en són una excepció. Però el nostre esforç no va ser inútil, havíem encetat el camí del nostre futur 3 de 8, i l'intent va unir-nos una mica més a tots, en la il·lusió, en l'esforç i en la decepció.
Tots en vam sortir més persones, més castellers, més colla.

Per explicar aquesta història ens hem de remuntar al 1985, concretament a les Festes de la Mercè, quan es varen alçar dos pilars de quatre aixecats per sota alçant la bandera olímpica. Aquests pilars es varen alçar degut a una iniciativa de la colla i a les gestions que es varen portar a terme amb el Gabinet d'Informació i Documentació de Comunicació Social de l'Ajuntament de Barcelona i amb el Comitè Promotor de la Candidatura per tal d'aconseguir una bandera olímpica per tal de recolzar la candidatura de Barcelona als Jocs Olímpics del 1992.
Aquest mateix any la junta de la colla va acordar, per tal de contribuir a la candidatura, demanar a la Oficina Olímpica Barcelona '92 lluir el logotip olímpic a la camisa de la colla i concretament a l'actuació que es faria a Montpellier el mes d'octubre. El logotip va ser concedit per ser lluït a les sortides a l'estranger tal com reflexava la norma establerta d'utilització d'aquest logotip únicament en competicions internacionals, o en el cas de la colla, en exhibicions a l'estranger, però no va arribar a temps per la sortida a Montpellier. Però tot i això, la promoció de la candidatura va ser feta igualment, i aquesta destacada a la premsa: "La promoción olímpica de Barcelona también estuvo presente en la visita a Montpellier." [1]
El fet de sols tenir autorització per poder portar el logotip a les actuacions a l'estranger comportava una greu problemàtica a la colla ja que per motius econòmics era impossible poder disposar de dos jocs de camises, un amb el logotip (per actuacions a l'estranger) i un sense logotip (per actuacions a Catalunya), i per aquest motiu es va demanar a l'Oficina Olímpica autorització per poder portar el logotip també a les actuacions de Catalunya, a més de demanar una bandera de la candidatura i unes samarretes. Aquesta demanda va ser aprovada per l'Oficina Olímpica i els castellers de la colla, voluntàriament, varen portar el logotip per primera vegada en l'actuació a Vilanova de Segrià el 1 de febrer de 1986. "Cabe señalar, asimismo, que en sus exhibiciones lucen actualmente en la camisa distintiva el anagrama olímpico de Barcelona-92, junto al escudo representativo de la Ciudad Condal". [2]
En aquell any, 1986, es va tornar a actuar a l'estranger, concretament a la població de la República Federal d'Alemanya d'Essen els dies 14 i 15 de març en motiu de la seva Fira, i va ser aprofitada per continuar la promoció de la candidatura a l'estranger amb castells amb la bandera de la candidatura, adhesius i samarretes. Aquesta actuació va quedar reflectida en la Vanguardia: "Los castellers promocionaron Barcelona '92 en Essen" [3], i en un reportatge emès per TV3.
La col·laboració amb l'Oficina Olímpica també era en forma de material de la colla per ús en vídeos o en pannells fotogràfics de promoció de la candidatura. Aquest mateix any, a la Mercè es tornen a aixecar pilars de quatre amb la bandera, en aquest cas amb el logotip olímpic de Barcelona '92. "Seguido de las evoluciones de los castellers de Valls, Vilafranca y Barcelona; estos últimos, especialmente volcados en recordar la cita olímpica que pretende la Ciudad Condal al formar dos pilares entre los que desplegaron la bandera con el logotipo olímpico de Barcelona" [4] "En la Mercè, los castellers ya festejaron la posible nominación". [5]
Va arribar el 17 d'octubre d'aquell any i Barcelona fou l'escollida per celebrar els Jocs Olímpics del 1992, i aquest fet fou celebrat a Montjuïc amb una gran festa on la colla va aixecar-hi castells per part de la colla, concretament un dos de sis, un quatre de sis amb agulla i diversos pilars de quatre alguns d'ells amb la bandera olímpica.
Per tant, Barcelona ja tenia els seus Jocs Olímpics i la colla volia continuar amb la col·laboració que hi havia hagut en la promoció de la candidatura, com a colla de la ciutat i representant del món casteller en els diversos actes preparats tant per l'olimpíada com pels Jocs Olímpics per ajudar a mostrar millor la Cultura Popular Catalana a la resta del món; però ara ja els contactes s'havien de portar amb el Comitè Organitzador de l'Olimpíada de Barcelona 92 (COOB 92) i concretament amb la comissió de cultura.

Va arribar l'any 1988 i, un cop finalitzats els Jocs Olímpics de Seul, començava l'Olimpíada de Barcelona.
A finals d'aquest any, concretament del 3 al 6 de desembre es va celebrar la Trobada Barcelona-Albertville, la qual tenia dos objectius: afavorir la pràctica de l'esquí com a esport popular i promoure lligams d'agermanament entre les dues ciutats seus olímpiques de 1992.
Va ser com una festa major a l'estranger: "Per primera vegada es desplaçava una festa major sencera fora de Catalunya: castellers, gegants, diables, dracs, grallers i banda de música, i tot això enmig de la neu i el fred. Només l'entusiasme i el caliu humà dels amfitrions i els esquiadors catalans va fer possible transformar la plaça d'un poble de muntanya dels Alps en quelcom semblant a una plaça castellera" [6]
En aquesta trobada la colla va actuar el dia 4 al matí en concloure la prova de descens del Campionat del Món d'Esquí a Val d'Isère, i a la tarda a la plaça de l'ajuntament d'aquesta vila, i el dia 5 a Albertville. Algunes de les actuacions que es van fer va ser sota la presència de la neu i una gran altitud. "Un dato para el guiness. Si sumamos a esta torre de cuatro (es refereix a un pilar de quatre) que realizaron los Castellers de Barcelona la altura geogràfica de la estación de Val d'Isère tenemos en total una altura díficilmente superada por ninguna otra colla. Tampoco es nada usual ver una de estas formaciones humanas bajo una copiosa nevada". [7]

Arribem a 1989 i la colla continua col·laborant amb l'Olimpiada, concretament en una actuació celebrada al Mercat del Born degut a la inauguració de l'exposició Planeta Esport, un dels actes de l'Olimpiada Cultural i que versava sobre la relació entre la cultura i l'esport "Los deportistas Urruti, Javier Moracho y Carles Reixach, los actores Enric Majó, Silvia Munt y los integrantes de la Trinca fueron, entre otros, los populares que dispararon a gol, practicaron el lanzamiento de pesos o colaboraron en la construcción del castell que en la palestra del recinto levantaron los Castellers de Barcelona" [8]. En aquesta actuació s'aixeca un dos de sis, un pilar de quatre per sota i dos pilars de quatre simultanis.
Més tard la colla va actuar a Sant Sebastià durant la seva Setmana Gran i en motiu del dia d'homenatge a Barcelona, amb actuacions a la Concha, a l'Avinguda Boulevard i a On Darreta, amb la presència d'un Cobi infable gegant.

Varen començar les negociacions per tal de definir la presencia castellera als Jocs Olímpics entre la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya (CCCC) i OBS (l'organitzador, unió del grups Ovideo y Bassat-Sport), i després d'algun que altre marró, al mes de febrer del 1991 Pasqual Maragall, alcalde de Barcelona i president del COOB '92, anunciava a Valls que la presència dels castellers en els Jocs estava assegurada fet que va suposar que les dues colles de Valls creïéssin que elles dues serien les úniques colles en actuar, fet que al mes de març d'aquell mateix any es va desmentir ja que el mateix Maragall davant del Parlament Europeu va concretar que els castellers participarien en la cerimònia inaugural i aixecarien 12 castells, un en representació de cada membre de la Comunitat Europea. I a finals d'aquell mateix any la colla acceptava participar i el dia 14 de desembre es firmava el contracte de participació de les setze colles castelleres que varen participar en la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics de Barcelona '92. Les colles que aixecarien els castells en solitari serien els Castellers de Vilafranca, els Bordegassos de Vilanova, la Joves Xiquets de Valls, la Vella dels Xiquets de Valls, els Xiquets de Tarragona, els Xiquets de la Vila d'Alcover, els Vailets de Gelida i els Castellers de Barcelona. I fent castells de germanor entre els Nois de la Torre i els Xiquets de Vilaseca, els Castellers de Cornellà i els Xicots de Vilafranca, els Xiquets de Serrallo i els Castellers de Sant Pere i Sant Pau, i els Castellers de Castelldefels amb la Jove de Vilanova. Per tant, les úniques que no participarien, per diversos motius, serien la Jove de Tarragona, els Xiquets de Reus, les dues colles de Terrassa i els Nens del Vendrell, i les colles de nova formació com els Xics de Granollers, els Castellers de Mollet, els Castellers de Montcada i Reixac i els Ganxets de Reus.
Amb la participació de setze colles s'aconseguia el que havia perseguit la colla, que fossin presents a la cerimònia totes les colles que així ho volguessin, i també es posava en pràctica el cinquè postulat del "Força, valor, equilibri i seny" que sempre propugnava un dels fundadors de la colla, GERMANOR.
Un fet poc conegut, i que vaig conèixer arrel d'un article d'en Josep Bargalló a la que fou revista de temàtica castellera "Terços amunt!", és que el famós director de cinema Bigas Luna va intervenir en el primer guió de la cerimònia d'inauguració, el qual no fou el guió definitiu, i que ell va ser un dels "culpables" de la inclusió dels castells, tot i que amb una presència disminuïda respecte al plantejament inicial que ell mateix havia ideat. [9]

Abans d'arribar els actes dels Jocs Olímpics, la colla es va desplaçar a Sevilla, en motiu de l'Exposició Universal i del dia de Barcelona (a la premsa es va batejar com "Barcelona 92 visita la l'Expo" [10]), i va actuar davant de l'Ajuntament i darrera de la Giralda. L'actuació prevista al recinte de l'Expo no es va dur a terme degut a què van haver problemes amb els llistats i es va tardar més de quatre hores en entrar al recinte, mentre que el primer avió de castellers ja marxava cap a Barcelona.

I arribem al mes de juliol, que estava farcit de diferents actes on participava la colla. Els dies 18 i 23 es realitzava l'assaig de la cerimònia d'inauguració a l'Estadi Olímpic, previ sopar al camp del Barça, on la colla va plantar el primer dia un tres de set i el segon dia un quatre de set, i ja en els assaigs va haver qui es va sorpendre amb els castells: "Un parell de periodistes japonesos presenciaven amb una flegma impassible tota la desfilada de numerets anotant-ho tot sense dir ni ase ni bèstia, sense moure un llavi.(...) Però, ai las! quan es va començar a formar les pinyes de les colles castelleres que intervenen cap al final de la cerimònia, en bastir els primers pisos, els bolígrafs dels japonesos van deixar de guixar, les dentetes els van sortir enfora i els ulls encara se'ls va estirar més a l'ample. Sols a la grada, quan tothom servava encara el silenci de l'ai al cor, quan encara l'anxaneta no havia coronat tot el castell, quan més de quatre no gosaven ni mirar perquè veure el perill pot comportar malastrugança per als que se la juguen, la parella de periodistes nipons van aixecar-se embaladits i van irrompre amb uns aplaudiments tan desmesurats com sincers. Els havien robat el cor, se'n feien creus i miraven a banda i banda fent cops de cap per comprovar en els ulls dels seus veïns si estaven veient el mateix o era un miratge. La seva incredulitat va esdevenir discussió sobre els secrets de la proesa. Aquest vespre, les gralles sonaran arreu del món i, probablement, espectadors de les Amèriques i de l'Europa del Nord, de l'Àfrica i d'Oceania, i fins i tot de les Espanyes, posaran tots plegats ulls de japonès incrèdul i meravellat quan l'anxaneta no hagi arribat no tan sols a fer el cim". [11]
El dia 24 s'actuava al Moll de la Fusta degut a l'arribada de la flama olímpica, i on van tornar a haver problemes per entrar com va passar a l'Expo i un cop a dins la colla va tenir problemes per actuar ja que tapava els fotògrafs. "Mientras se esperaba a la antorcha hubo un poco de todo: fuegos artificiales, sirenas atronadoras de barcos, un Cobi con barretina, castells humanos de los Castellers de Barcelona, ...". [12] La colla va aixecar un dos de sis, un quatre de set, un pilar de quatre i un pilar de quatre aixecat per sota.
Aquell dia de l'arribada de la flama olímpica es va produir un fet que fins aquell moment no s'havia produït mai. Va ser el següent: la colla en l'època d'en Maragall no depenia de cultura sinó directament de que depenia directament d'alcaldia i en concret l'interlocutor era en Xavier Roig, ma esquerra d'en Maragall i cap del gabinet d'alcaldia, el qual no havia trucat mai a la colla però aquell dia si que ho va fer i va trucar al Jordi Agut, ja era qui coneixien més, i tot parlant del temps li van fer la següent pregunta: "Per cert, sabeu si algun membre de les colles castelleres portarà alguna samarreta o senyera reivindicativa demà en l'acte d'inauguració?". L'Agut els va tranquil·litzar i els hi va dir que ningú utilitzaria la camisa de la seva colla per entrar a l'estadi i fer cap reivindicació, no per res, si no per respecte a la pròpia colla. Va ser l'única vegada que van trucar d'alcaldia a la colla.

I arriba el gran dia, el 25 de juliol de 1992, el dia de la cerimònia inaugural, i la presència dels castells es destacava així en el Programa Oficial de la Cerimònia Inaugural: "La tradició catalana dels castells, les torres humanes, és un espectacle únic al món en què es posen de manifest l'esforç, la unió i la força de voluntat dels homes. En un exercici d'intel·ligència i precisió física. 2174 homes i dones, enfilats els uns sobre els altres, construeixen dotze castells en homenatge del dotze països que estan edificant la Comunitat Europea. La música màgica de les gralles, un instrument popular català, acompanya aquest arriscat i emocionat moment. Quan sembla que els castells toquen el cel, la força unitària i la solidaritat esdevenen el símbol de la construcció d'Europa" [13]. Aquest percepció del que seria l'actuació de les colles castelleres també es reflexava a la premsa: "Los castellers un símbolo de Europa. Un total de 12 colles de castellers levantarán sus construcciones humanas en honor de los 12 países que integran la Comunidad Europea. Las torres no se alzarán al mismo tiempo sino en varias tandas, para que los centenares de millones de espectadores de todo el mundo puedan observar esta muestra singular de la cultura popular catalana" [14]
La colla va arribar al Camp Nou on s'havia de veure la resta de la cerimònia per unes pantalles gegants les quals hi eren però no funcionaven, trasllat a l'Estadi Olímpic i la colla es situa davant de la llotja i alça el cinc de set, el qual va sorprendre, ja que encara que mai havia caigut aquest castell, en teoria era de més dificultat que un tres de set o un quatre de set que eren els castells que s'havien alçat en els assaigs. L'organització tenia la por de què caigués algun castell i aquest sentiment va quedar expressat en una entrevista a Pasqual Maragall: "Fue el momento en que pase más miedo. No las tenía todas conmigo. Pero hace cinco años, en Valls, me comprometí a que los castellers estarían en el acto inagural. Sobre todo sufrí con los de Barcelona, que se metieron en el lio de hacer una cosa muy complicada. Pero salió redondo. No sólo lo hicieron muy bien, sino que a los atletas les encantó y se acercaron a las torres convirtiendo por un momento el Estadio en la plaza de Valls o la plaza Sant Jaume. Después de esto en Escandinavia nos comprarán los castells" (bé, deu n'hi do on s'ha arribat, però a aquests extrems encara no) [15], i també en algun retall de premsa: "Cal destacar que cap dels diferents castells que es van elevar en la cerimònia inaugural no va fer llenya, com si fins i tot aquest factor hagués estat calculat per contribuir que res no fallés en la festa olímpica" [16]
Per tant, l'actuació va ser un rotund èxit, al igual que la resta de la cerimònia, i aquest èxit dels castells fou destacat en tota la premsa: "y aparecieron los castellers para una magnífica exhibición que no podrá ser repetida en ninguna otra olimpiada" [17], "Barcelona va cridar que vol Amics per sempre, el món va descobrir que els castellers són una emblemàtica expressió del lema La unió fa la força, consigne d'un poble pacient i lluitador com el català que ahir va encisar al món amb un acte senzill i colorista, de brillant factura i impactant com la traca final mai vista sobre Montjuïc" [18], "las colles hicieron su trabajo y a más de uno se le puso la piel de gallina. Cuando l'anxaneta de cada una de las torres pisó el suelo, todo el mundo batió palmas de nuevo" [19], "el desplegament de la bandera olímpica sobre tots els atletes que participen en els Jocs, reunits en el centre de l'Estadi, al mateix moment en què les diferents colles castelleres aixecaven les seves torres a la pista va ser un dels moments més importants de la cerimònia inaugural, una cerimònia que va reunir -i aquest mateix instant n'és un exemple- els elements propis del folklore català i de l'espanyol amb els més estrictament representatius del món de l'esport" [20], "así, por ejemplo, la aparición de las colles sardanistes o de los castellers, que en cualquier otro caso podrían haber resultado una apoteosis de lo folklórico y de lo local, pudo leerse también como alegoría de la hermandad y de la solidaridad entre todos los pueblos: no sólo de la supuesta bella armonía que rige la vida de los catalanes" [21], i per últim, "desde ayer, la llama olímpica ya refleja el nuevo espíritu de Barcelona, la capital de Catalunya que, simbolitzada en el espíritu de los castellers, ha volcado su fuerza para llegar lejos en un momento histórico e irrepetible, como lo ha sido el de convertirse en centro del mundo. Como esos niños que escalan las torres humanas, plenos de solidaridad, hermandad y fuerza, Barcelona estará durante 15 días en la cima del mundo" [22].
Però els que més es van impresionar amb els castells van ser periodistes estrangers: "Hiroshi Komaru, fotógrafo de la agencia japonesa Kyodo, coincide con Shao Qing Jin, al destacar el lanzamiento de la flecha con el fuego olímpico y la actuación de los castellers. "Alguna vez había visto algún ejercicio gimnástico similar, pero nunca de esa altura y enrizamento popular", dice Komaru" [23], i com no, la resta del món que va veure la cerimònia per televisió, retransmissió que per cert no es va poder veure a Catalunya ja que en aquell moment varen creu oportú posar publicitat, aquest fet fou molt criticat per part de les colles castellers, i en representació d'aquestes el president de la Coordinadora: "totes les colles s'han queixat molt i jo, com a president de la Cordinadora de Catalunya, m'he queixat per escrit a TV3 i TVE que en la cerimònia inaugural, la televisió poses publicitat just a l'hora dels castells. Els castellers estem molt dolguts pels Jocs Olímpics. Ens sentim marginats però ja estem acostumats. Sempre ens fan el mateix. I ara, en la inauguració dels Paralímpics, el locutor va confondre falcons amb castells" [24], i també fou comentat a la premsa: "els castellers gairebé no es van veure i eren el millor" o "durante los Juegos Olímpicos se quiso mostrar los castellers al mundo. Pero el resultado fue penoso: su actuación en la ceremonia inaugural se aprovechó en televisión para hacer el corte publicitario y se contó a toda España que el niño que sube a lo alto del castell se llama anxoveta, en lugar de anxaneta, por poner sólo un ejemplo" [25].
La retransmissió dels castells per les diferents cadenes de televisió va donar lloc a un treball força interessant de com van ser explicats els castells als diferents països del món. Aquest treball no l'explicitaré en aquest article, però el trobareu a la bibliografia, al final d'aquest.
I d'aquella cerimònia hi varen haver algunes anècdotes com que un dels baixos del cinc de set es va trencar la clavícula en aquell castell, o que tot just abans de començar a alçar els castells el equip de basquet dels EUA, conegut com Dream Team va abandonar l'estadi, fet que es va reflexar a la premsa: "así, el Dream Team añadió una nota de color olímpico, pero con gestos disciplentes decidieron abandonar la concentración de deportistas cuando los castellers comenzaban la formación de sus doce torres humanas" [26], i la batalla que es va produir entre els castellers, atletes i públic amb els tubs lluminosos que l'organització havia proporcionat als espectadors: "Entre tanto, el público se enzarzó en una singular batalla de luz con los castellers y los atletas. Las setenta mil personas que asistieron en directo al brillante espectáculo arrojaban sobre la pista unos tubos luminosos que la organización les proporcionó y castellers y deportistas los devolvían a la grada" [27], "fue una cerimonia de gran impacto visual, sí, pero no se lo digan a la chica de aquella colla, que recibió un lamparazo/nabazo en el ojo " [28]

Després de la cerimònia d'inauguració la colla va participar en diverses actuacions vinculades a l'Olimpiada Cultural. El 26 de juliol la colla actuava a la Plaça de la Catedral juntament amb la Colla Joves Xiquets de Valls i aixecava el tres de set, el quatre de set, el cinc de set i el pilar de cinc.
L'1 d'agost s'actuava a la Vila Olímpica juntament amb els Xiquets de Tarragona i en aquesta ocasió s'alçava el dos de sis, el quatre de set i el pilar de cinc.
I per acabar el 2 d'agost s'actua a la Plaça de Catalunya, juntament amb els Castellers de Vilafranca, i s'aixeca el dos de sis, el quatre de set i el tres de sis per sota. Després dels Jocs Olímpics arriben els Jocs Paralímpics i la colla, després de dos assaigs, actua en la cerimònia d'inauguració en aquesta ocasió sola, i aixeca un quatre de set. En aquest ocasió també va haver una anècdota ja que mentre s'alçava el castell irrompien els trabucaries amb el seu característic soroll, i l'aixecadora d'aquest castell (l'Anna Roigé), ja en un dels dos assaigs no va voler pujar ja que tenia por, es va parlar amb l'organització i es va assegurar que el dia de la inauguració hi hauria música i no es sentiria el soroll dels trabucs, però això no va ser cert del tot però per sort l'aixecadora va pujar i es va poder fer el castell.

També dins els Jocs Paralímpics la colla actua dins de la Vila Paralímpica, concretament l'11 de setembre, alçant el dos de sis, el quatre de set, i tres pilars de quatre.

Després d'aquesta actuació s'acaba la participació de la colla en els diferents actes de promoció i de celebració dels Jocs Olímpics. Va ser una feina dura, que va començar el 1985 però que va donar els seus fruits per la gent de la colla que hi va treballar tant. I en aquests anys hi ha coses que han canviat però d'altres no canvien, i en el programa "Inobidable" que va emetre TV3 el diumenge 21 de juliol d'aquest any no va apareixer ni una imatge dels castells en la cerimònia. Com deia, els temps passen i hi ha coses que no canvien.

CITES
- [1]. José Maria Castro. La Vanguardia, 21/10/1985.
- [2]. Eloi Miralles "Rabassó". La Vanguardia, 23/03/1986.
- [3]. La Vanguardia, 19/03/1986.
- [4]. J.M.C. La Vanguardia, 25/09/1986.
- [5]. La Vanguardia, 17/10/1986.
- [6]. Enric Truñó i Lagares. Diari de Barcelona, 21/12/1988.
- [7]. Turisport, 1989.
- [8]. La Vanguardia, 13/05/1989.
- [9]. Bargalló Valls, Josep. Bigas Luna. De castells i de cinema a Terços amunt!. Número 6, abril/maig 1994.
- [10]. El País, 17/06/1992. - [11]. Francesc Cruanyes, "Castells de cerimònia". AVUI, 25/7/1992.
- [12]. El Periódico, 25/07/1992.
- [13]. Programa de la cerimònia d'inauguració.
- [14]. El Periodico, 25/07/1992.
- [15]. Entrevista a Pasqual Maragall. El Periódico, 28/7/1992.
- [16]. Diari de Barcelona, 26/07/1992. - [17]. La Vanguardia, 26/07/1992.
- [18]. Diari de Barcelona, 26/07/1992.
- [19]. La Vanguardia, 26/07/1992.
- [20]. Diari de Barcelona, 26/07/1992.
- [21]. Jordi Llovet, La Vanguardia, 27/07/1992.
- [22]. El Periódico, 26/07/1992.
- [23]. El País, 26/07/1992. - [24]. Entrevista a Joan Alsina, president CCCC. Diari de Sabadell, 8/08/1992.
- [25]. Josep Maria Ráfols. El Periódico, 8/10/1992.
- [26]. ABC Cataluña, 26/07/1992.
- [27]. ABC Cataluña, 26/07/1992.
- [28]. La Vanguardia, 26/07/1992.

- BIBLIOGRAFIA

- Correspondència diversa.
- Diversos autors. Debats Castellers 1. Les colles castelleres: un model associatiu. Castells i mitjans de comunicació. Edicions El Mèdol, col·lecció l'Agulla número 27, setembre 1998, Tarragona.
- El Butlletí de Castelldefels, gener 1992.
- Farreny, Josep. A la ville de... Barcelona!!!. L'Esguerrat, número 3, 5 de desembre del 1991.
- Farreny, Josep. A la ville de... Barcelona (i 2). El Butlletí, número 0, juny 1992.
- Mocholí, Natàlia; Macias, Miquel. Esdeveniments del 92. El Butlletí, número 1, desembre 1992.

En el viatge d'anada cap a Essen, aleshores encara República Federal d'Alemanya, per actuar del 14 al 15 de març de 1986 en la seva Fira de Turisme en representació del Departament de Turisme de la Generalitat de Catalunya, ens en van passar algunes de bones.
A part de que es va espatllar un autocar i el va haver de reparar un de la colla que sabia de tot i de res, el Jordi Delgado , àlies Maradona. "...On està la clau del 10?, si tinguéssim la clau del 10 ja estaria arreglat!...El manguito, no hi ha cap manguito de recanvi !!!!!!!!!" I era veritat, faltava la clau del 10!
Doncs en la parada d'un àrea de servei ens vam trobar amb un camioner valencià que també pujava cap a Alemanya carregat de fruita. Després d'estar parlant una estona la conversa va acabar així:
Camioner : "..que aneu a fer a Alemanya?
" Casteller : "Castells!"
Camioner "Ah! Sou Pirotècnics!!!!!!!!!!!!"
Encara riem ara. Malgrat els orígens valencians dels castells, el camioner estava més amarat per la cultura valenciana del foc, i així va lligar el concepte de castells no amb els de sorra, o amb els dels Xiquets de Valls, si no amb els de focs artificials......... amb els pirotècnics!.

Un cop a Essen, vam donar a conèixer la candidatura olímpica de la nostra Ciutat i vam lluir per primer cop en la nostra camisa el logotip de la candidatura, com podeu llegir en l'article de l'Óscar Montserrat en aquest mateix apartat de la web.
Però l'acció més contundent va ser enganxar a tots els cotxes del pàrking de la Fira l'adhesiu amb el logotip de la candidatura.

Els Castellers de Barcelona a Essen

La Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya es un organisme que agrupa totes les colles castelleres existents a la Catalunya central, a la Catalunya nord i a les Illes Balears. Sols no hi formen part, de moment, les colles universitàries.

Els inicis de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya ( a partir d'ara CCCC) cal trobar-los en una comunicació presentada pels Castellers de Barcelona a l'àmbit de castells del Congres de Cultura Catalana de 1978. En aquesta comunicació s'exposava la necessitat de que tots els castellers gaudissin d'una assegurança per cobrir els accidents que poguessin succeir durant el desenvolupament de les seves activitats. La recuperació de la Generalitat va fer que aquest desig es pogués fer realitat. Per tal de gestionar la subvenció que donava la Generalitat per cobrir la pòlissa de l'assegurança es va formar una Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya que agrupava totes les colles existents en aquells moments. Aquesta coordinadora s'encarregava bàsicament de gestionar l'assegurança i era governada per una junta formada per representants de diverses colles, un assessor d'assegurances i un cap de premsa.

Però a finals dels 80, concretament en l'exercici de 1989, la Generalitat exigí que tota entitat que revés una subvenció hauria de tenir un NIF. Això obliga a legalitzar l'estructura existent, dotant-la d'estatuts, NIF, etc. Després d'un procés de redacció, es van aprovar els nous estatuts en el que fou l'assemblea fundacional de la nova CCCC, que es celebrà el 6 de març de 1990 a St. Pere de Ribes.

En aquesta assemblea s'escollí també la primera junta de la legalitzada CCCC. La nostra colla que hi estava representada en aquell moment per en Josep Maria Jené, el Xufla, i per jo mateixva pensar que era bo que un membre de la colla en formés part. Em vaig presentar jo, i vaig ser escollit per les colles de la zona nord, juntament amb el Joan Alsina, més conegut per "Vampiro" dels Minyons, com a representants seus. Una mostra de la innocència d'aquells temps pot ser que el representant del Castellers de Terrassa és va adreçar al Vampiro, el representant de la colla rival,i en públic, per preguntar-li a qui havia de votar!!!!!!!!!!!

Posteriorment, i en la mateixa assemblea, totes les colles havien d'elegir el que havia de ser el primer President de la CCCC. La junta acabada d'escollir estava composada per set membres, representant les colles de la zona centre els Castellers de Vilafranca i els Bordegassos de Vilanova i en nom de la zona sud els Xiquets de Reus, els Xiquets del Serrallo i la Joves de Valls, més els dos representants de la zona nord.

Amb la colla que manteníem millors relacions eren els Minyons de Terrassa per això ens interessava que el seu representant sortís com a President. Juntament amb el Xufla vam decidir no votar-nos i fer-ho per ell. Així i mentre que tots els altres membres de la junta van rebre com a mínim un vot, el seu, nosaltres, o sigui jo, no em vam rebre cap. Cap colla, ni la meva pròpia em volia a mi, o al representant de la Colla de Barcelona, com a President.

Posteriorment formaren part de la junta altres membres de la colla, en Pere Rovira em substituí a primers del 1993 i més tard hi vam estar presents els dos en el meu retorn com a cap de premsa de la CCCC. A partir de l'Assemblea de 1996 vaig fer tàndem amb en Ciscu, en Francesc Gómez a partir de l'assemblea de 1996. Des de l'assemblea del 10 de juliol de 1999 els Castellers de Barcelona vam deixar de tenir cap representant a la junta de la CCCC.

Aquesta anòmala situació es va corregir en l'assemblea del 19 de març de 2005, en la que fou escollit com a vocal el nostre president, l'Antoni Mendieta.

El castell va pujar nerviós però bén controlat. La rengla quedava un xic baixa, al contrari de l'esquerra que quedava un pel alta. La canalla es va mostrar molt decidida i es va enfilar en un tres i no rès damunt dels dossos. Allà desde quints, el castell es veia a punt de trencar-se en qualsevol moment, però ningú va afluixar i la Raquel va començar a fer les tres passes, la plaça muda, les gralles en el punt culminant de l'aleta i per fi...3 de 8!

Una rapidíssima aleta de la Raquel ens acabava de donar la satisfació de coronar aquesta construcció inèdita per nosaltres. Jo no vaig poder reprimir un crit d'eufòria quan vaig veure l'esclat d'alegria de la plaça, i la Carme Macías també va haver de cridar-me perquè callés. Tot seguit, quan l'anxaneta sortia per l'esquena del dossos se'ls va endur, quedant-se tot el pom de dalt penjat dels quints. Evidentment la resta del tronc no va poder aguantar la sotregada i es va trencar. La caiguda no va ser molt dolenta ja que el pom va caure agafat al tronc i a part d'uns quants cops ningú es va fer gaire mal.

El speaker de la plaça anunciava el 3 de 8 carregat quant no feia ni un segon que els nostres ossos acabaven d'esclafar-se sobre la pinya, i allà mateix, sobre la pinya, tothom es va tornar boig d'alegria, els crits, les rialles i els plors es desbordaven, tota la plaça era un clam, i es que l'alegria va ser doblement immensa... Havíem tocat un nou sostre en el món casteller, i d'aquesta manera vam poder retre el millor homenatge de tots al nostre company Manel.

Per culminar l'actuació, les tres colles vam fer sengles pilars de 5 en silenci, que van ser ovacionats per tota la plaça en el moment de carregar i fins a descarregar-se. I de ben segur que una llàgrima d'emoció, tal i com a mi em va passar, més d'un no la va poder contenir en aquell moment.

I d'aquesta manera vam realitzar la que va ser llavors, la millor actuacio dels nostres 24 anys d'història, una actuació que repetiríem un cop més aquell mateix any, a Cornellà.

I aquest 3 de 8 va ser el primer gran pas després de massa anys d'estancament amb el 4 de 8, el primer pas dels molts passos que ens van portar fins on som ara, en una escalada que encara no s'ha acabat i que ens ha de dur a fer els castells mes alts mai vistos en el món casteller.

- Estructura del folre i de la soca: Organització de la soca, distribució de mans.

- Nomenclatura diversa de cadascuna de les posicions dels castellers.

- Ordre de muntatge.

- Mides recomanables de cada posició.

- Principals problemes que van tenir al començament, etc...

Daniel Dávila "Júnior"

Els moments abans del quatre de nou amb folre, la il·lusió d'un somni.

"... Així, el diumenge, la gent ha de portar l'escut ben alt i lluir el nom de la colla,...que fa trenta anys !."
És l'únic que recordo del discurs del meu germà, l'últim assaig, abans de descarregar per primera vegada el quatre de nou amb folre. No recordo si es va aplaudir, si algú va engrescar la gent cridant: visca els Castellers de Barcelona, només sé que tota la canalla era allà, escoltant el que deia el cap de colla.

El matí del diumenge: la gent pintada, era el dia, la temporada ja ens havia fet prou males jugades, teníem ganes i la colla es mereixia més que mai descarregar el seu primer castell de nou.
Després de fer els pilars a la sortida d'ofici a la plaça de la basílica de la Mercè, el cercavila que ens porta a la plaça Sant Jaume és un dels més macos que pot viure un casteller. Els carrers estrets del casc antic de la ciutat, tots plens de gent que contemplen amb admiració, respecte i perplexitat la canalla que va obrint pas, amb la música de les gralles, a la seva colla, que ansiosa espera el moment de ser aplaudits per més de vuit mil persones en el moment que un d'aquests marrecs alça la ma per a retenir en un instant l'esforç de tothom.

No hi ha res pitjor que el teu cap de colla et pregunti, moments abans del gran repte de la temporada:
- Tres de vuit... o quatre de nou ?.
- Quatre de nou. - li vaig respondre...
- Estàs segur ? - I es que els dubtes eren raonables. La temporada havia sigut molt complicada i els resultats molt, molt fluixos i una setmana abans al Passeig de Sant Joan, amb tot el tronc del quatre de nou sobre la pinya, el pom després de carregar el castell es va despenjar. I tampoc haviem ni carregat durant tot l'any el tres de vuit. Estàvem contra les cordes i la gent havia entrat a la plaça amb les pintures de guerra, disposada a lluitar. Si la canalla es veurà en cor de pujar decidida a fer el que ha de fer, que és pujar allà dalt que l'anxaneta faci l'aleta i que tot el pom baixi per on ha de baixar, només es pot aconseguir assajant molt rigorosament durant tot l'any i confiar mútuament.
El treball de tronc estava fet, el del folre també i la canalla aquell dia havia d'estar a l'alçada de la colla. Traduït això en un instant de silenci i mirant al Sergi, el cap de tronc i al meu germà vaig respondre:
- Quatre de nou.

El pom del quatre de nou amb folre i la trucada de telèfon.

Els sisens, menys la Laia tots havien fet la torre de vuit amb folre com a dosos en els darrers dos anys, la Mireia, la Elena i el Lluís que aquell mateix dia carregaria la primera torre de vuit amb folre de la temporada. La Fani la dos incombustible, que tot cap de canalla desitja tenir. La Noèlia, la dos ideal, petita, reservada, i bona, molt bona tècnicament, les ganes les portava per dintre. El Pau, el seu primer castell de vuit com acotxador, el segon intent de tres de vuit de la Mercè del 98, l'any següent del quatre de nou carregarà el primer tres de nou amb folre com anxaneta... i juntament amb l'Evita i algú altre que jo no sé, (el Xavi, el Roberto,el Xiquet i la Susi) mai ha fet enrere en un castell.

La Puça havia fet tots els quatres de vuit de l'any com anxaneta, i el darrer també i el primer quatre de nou no el va fer ella. Però la pressió i sobre tot la caiguda del diumenge abans van poder amb les seves ganes i encara que la Cristina ja havia carregat el primer castell de nou com anxaneta a Terrassa, l'any per a ella també havia sigut bastant difícil. Cap de les dues no sabia qui seria l'anxaneta i així va ser fins el moment quan s'ha de dir una alineació de pom, dintre de l'ajuntament i cinc minuts abans de tancar pinya.

Quan comences a ser part activa d'una colla gran com és la nostre, et vas donant compte de moltes petites coses i l'única cosa que ens fa ser més grans és la de treballar per a una il·lusió. Els reptes s'aconsegueixen amb feina, molta feina i molts somnis trencats, però la nostre colla es pot permetre el luxe de somiar perquè a les nostres esquenes hi ha una història única, irrepetible i de superació permanent. Aquell any va ser descarregar el quatre de nou, l'any següent el tres de nou, el següent fer la tripleta i algun dia descarregar la torre de nou amb folre i manilles.

És cert que la Cristina no va fer l'aleta, però va fer el que havia de fer, confiar en ella mateixa, i a la seva manera en la pinya, el folre, el tronc, amb els sisens i amb la Fani, la Noèlia i el Pau, i baixar per on havia de baixar.

La nit abans jo vaig dormir bastant bé i és que l'anxaneta just abans d'anar dormir d'hora, ja que al dia següent fèiem castells grans i havíem de descansar força va agafar el telèfon va preguntar a la seva mare el telèfon del local. Va trucar. Va preguntar pel Júnior i li va dir:
- "No et preocupis, si demà haig de fer d'anxaneta ho faré..., ah! i descansa ".

nota: per la Mercè de la temporada següent (23 de setembre de 2001) la Clara descarregava el primer 3 de 9 amb folre de la Colla a sisens, mentre que el Jordi ho feia d'anxaneta. Ambdós han repetit en diverses ocasions...

El 13 d'octubre de 2002, a la Plaça Comes del barri de les Corts de Barcelona, els Castellers de Barcelona vàrem assolir el castell de vuit número 200 descarregat, concretament un 3 de 8 en la tercera ronda. La història continua i hem seguit descarregant castells de 8, però aquest és un bon esdeveniment per fer un recull dels nostres primers castells de 8 descarregats.

La història dels castells de vuit descarregats va començar el 31 de juliol del 1981 a Vilafranca del Penedès, per la Festa de Màrtirs Street, amb el quatre de vuit, i pel que fa la relació que fem en aquest article va acabar a la Plaça Comes de les Corts en motiu de la Festa Major.
Aquestes són dues de les places, la primera i l'última, del total de 56 places on s'ha vist descarregar algun castell de vuit per la nostra Colla, les quals es poden veure en la següent taula amb el primer castell de vuit que es va fer i quants s'han fet de cada, per ordre cronològic.
Com es pot veure el primer castell de vuit que s'ha fet més en una determinada plaça és el quatre de vuit degut a que és el castell més "fàcil" i que durant molt anys era l'únic castell de vuit que es feia. En els casos que ens trobem amb el dos de vuit amb folre és per una raó molt senzilla: actuacions on a primera ronda s'ha intentat aquest castell.
Per una altra banda, es pot veure en la taula anterior com els dos anys durant els que s'han fet més castells de vuit són el 2000 i el 2001, amb un total de 28.

4 de 8

Aquest castell anomenat "el carro gros" per la seva dificultat i per ser el primer pas cap als castells de major envergadura juntament amb el dos de set, fou el primer castell de vuit assolit per la colla (no considerem el dos de set com a castell de vuit), fet molt comú en totes les colles castelleres que s'embarquen en l'aventura dels castells de vuit ja que és el castell més fàcil per tenir més defensa, tot i que a vegades, i la nostra colla mateixa ho ha comprovat, sembla més difícil que el tres de vuit.
Aquest castell fou intentat per primera vegada al final de la temporada del desè aniversari de la colla, concretament el 18 de novembre a Vilanova i la Geltrú en motiu de la diada de la colla Castellers de Vilanova Colla de Mar, la qual actualment ja no forma part del món casteller. Aquell primer intent arribà fins a dosos i fou destacat per la premsa ja que poques colles feien el quatre de vuit. Aquell any es va descarregar el dos de set per primera vegada i la colla estava en un bon moment degut a l'èxit de la Gira Europea per Alemanya i França, i dels actes del 10è aniversari de la colla.
L'any següent no es va intentar i es va haver d'esperar al 1981 per carregar el castell. Després d'un primer intent desmuntat a la festa de Màrtirs a Vilafranca del Penedès (amb un canvi imprevist a segons degut a la malaltia, que fou mortal, d'un d'ells, en Francesc Vidal, la vigília de l'actuació), d'un altre intent desmuntat a la Festa Major de Santa Coloma de Gramenet, i d'un intent el dia següent, a la Trobada Castellera de Vallvidrera la qual durà del 1980 al 1984, amb l'anxaneta a punt de coronar-lo, el quatre de vuit es carrega a la Mercè, a la nostra Plaça de Sant Jaume, després d'un altre intent desmuntat. El castell cau quan l'anxaneta ja era a la pinya.
Ja l'any següent a la Festa de Màrtirs de Vilafranca del Penedès, el 31 de juliol, els Castellers de Barcelona descarreguen el primer quatre de vuit de la seva història, i per tant, el primer castell de vuit descarregat, després d'un dos de set carregat, per finalitzar amb un bon intent de pilar de sis, el qual s'aconseguiria carregar l'11 de setembre d'aquell any.
Un castell que fou molt comentat per la premsa amb titulars destacats, ja que en aquells moments veure un quatre de vuit era a l'abast de poques colles (per exemple en aquella mateixa actuació els Castellers de Vilafranca varen ensopegar amb aquesta construcció) i de castells superiors se'n veien pocs al cap de l'any. Destaquem de la premsa les següents frases: "Barcelona en descarregar els quatre de vuit s'inscriu al 'llibre dels castells' com la primera colla de fora de l'àmbit estrictament casteller en descarregar el 'carro gros'" [1], "… en la que destacó - junto a la consabida buena forma de la 'Colla Joves dels Xiquets de Valls'- el soberbio 'quatre de vuit' que consiguieron 'carregar i descarregar' por primera vez en su historial, 'els Castellers de Barcelona'" [2] i "… els Castellers de Barcelona foren els veritables protagonistes de la nit, el seu primer 'quatre de vuit' carregat i descarregat els fa entrar en el privilegiat grup de les grans colles castelleres, ensems que esdevenen la primera colla, fora de les vallenques, que descarrega un castell de vuit en la present temporada" [3].
Aquell mateix any es torna a carregar en dues ocasions per la Mercè i al Concurs de Castells de Tarragona, on s'assoleix la fins ara millor posició en un concurs: la quarta.
El 1983 no s'intenta, i el 1984 es torna a carregar a la Festa Major d'Igualada amb la particularitat de què els baixos no tenien el suport de crosses.
Arribaria l'escissió de la colla el 1985 i es tardaria tres anys en recuperar el nivell perdut pel que fa al quatre de vuit.
El quatre es tornava a carregar a la diada dels Minyons de Terrassa del 1987, i a l'any següent a la Mercè es tornava a descarregar; era el segon de la història, sis anys després del primer. Aquell mateix any es torna a descarregar en dues ocasions més, i des d'aquell any no s'ha perdut, sent el 1996 i el 1998 els anys on se n'han descarregat més, un total de disset.
Com a dades estadístiques, el primer aconseguit en solitari va ser a la Festa Major de Mataró del 1994 (el número 25), el 50è una altra vegada en la Festa Major de Mataró la qual també era la presentació dels Capgrossos de Mataró (1996) i el 100 a Lleida (2000). També és destacable que aquest castell no es va poder descarregar en una actuació del nostre aniversari fins l'any 1993 a la Plaça de les Olles. Per una altra part, destacar que a la plaça on hem aconseguit més és la Plaça de Sant Jaume de Barcelona amb un total de 16 ocasions, ja més lluny Terrassa i Cornellà de Llobregat amb vuit ocasions.

3 de 8

El 3 de 8 considerat com el "castell de vuit", fou un repte perseguit per la colla ja que era el pas que venia després del quatre de vuit.
El primer intent va ser al Concurs de Castells del 1982, un intent pels resultats obtinguts una mica precipitat.
Van haver de passar vuit anys més perquè es tornés a portar a plaça el tres de vuit, concretament va ser a la Diada dels Minyons de Terrassa del 1990 on es varen col·locar dosos i aixecador a l'alçada d'aquests. Per tant, el tres de vuit havia d'esperar, concretament fins el 1993 quan per les Festes de la Mercè s'aconsegueix carregar per primera vegada amb unes circumstàncies no gaire agradables ja que uns dies abans havia mort un membre de la colla, en Manel Rodríguez a l'edat de 20 anys. Aquell mateix any es torna a provar en dues ocasions amb el resultat d'un intent i d'un carregat.
L'any següent havia de ser l'any del tres de vuit, i després d'un altre intent a la Mercè, el tres de vuit va ser totalment derrotat a la diada dels Castellers de Cornellà, en un d'aquells castells dels quals fan afecció ja que tal com pujava semblava que no es pogués ni carregar però gràcies a la determinació de la canalla i a la confiança del tronc es va poder descarregar. L'assoliment d'aquest primer tres de vuit descarregat no fou tant destacat per la premsa com ho havia estat el quatre de vuit, però aquí reproduïm uns quants comentaris: "En Cornellà, los Castellers de Barcelona defendieron el tres de vuit hasta la extenuación" [4] o "... los Castellers de Barcelona lograron en Cornellà la mejor actuación de sus 25 años de historia descargando el 'tres de vuit' por vez primera, el 'quatre de vuit' y la 'torre de set', actuación que anhelaban desde hacía tiempo" [5].
En aquella actuació s'assolia la millor actuació fins aquell moment, ja que abans del tres de vuit es va descarregar el dos de set set (descarregat aquell any després de sis anys sense fer-lo) i el quatre de vuit, actuació que es repetiria en dues ocasions més en aquell mateix any però descarregant el tres de vuit de forma més tranquil·la.
Pel que fa a aquest castell, passa com amb el quatre de vuit, no s'ha perdut i l'any que se n'han descarregat més va ser el 2001 amb un total de 12. Pel que fa a aquest castell, s'ha fet una vegada en solitari, concretament l'11 de setembre del 2001 a Sant Adrià de Besòs.
També destaquem que el 25è fou aconseguit diada de Sant Jordi dels Bordegassos de Vilanova del 2000 i el 50è aquest mateix any a Badalona, per la diada del 11 de setembre.
Pel que fa a places on hem fet el tres de vuit, destaquen el barri de Sarrià de Barcelona, Terrassa i Cornellà de Llobregat amb quatre ocasions cada una.

2 de 8 amb folre.

Aconseguir aquest castell ja és una fita superior en el món casteller ja que requereix tenir una gran quantitat de gent i representa normalment el primer pas cap als castells amb folre, i per tant, cap als castells de nou.
Encara que sembli el contrari els primers assaigs de folre varen ser cap al 1984 com es pot comprovar amb la següent convocatòria d'aquell any: "dissabte dia 4F a les 17.30 al local hem d'aconseguir el primer entrenament de pinya-forro i aixecament de castells. Vine! Volem aconseguir un forro de torre o dos de vuit. Per aconseguir aquest forro es necessiten 150 a 200 persones (si pots porta gent)". Encara que ho sembli, podríem dir que no era estrany plantejar-se aquest repte ja que el dos de set es tenia ben consolidat.
Resultat d'aquests assaigs va ser el pilar de sis amb folre descarregat a finals d'aquell any a Espinelves.
Però no serà fins el 1994 que es tornarà a plantejar el dos de vuit amb folre ja que s'havia aconseguit tenir una altra vegada un bon dos de set, a més a més, la colla estava creixent molt en gent, i a finals d'any s'aconseguia descarregar el tres de vuit.
Comença el 1995 i el repte era aconseguir el dos de vuit amb folre i el cinc de vuit. Després de forces assaigs, alguns bons altres no tant, s'arriba a la diada de l'Aniversari a la Plaça Rius i Taulet de Gràcia i s'aconsegueix carregar el primer dos de vuit amb folre, per a continuació descarregar el tres de vuit i el quatre de vuit; en definitiva: millor actuació i primer castell de vuit que es carrega al primer intent.
Al cap de dos mesos arriba la Mercè, i motivats pels bons assaigs, s'aconsegueix descarregar el primer dos de vuit amb folre, per després desmuntar el primer intent de cinc de vuit el qual era impecable (fet que seria habitual en la colla pel que fa a aquest castell), i acabar amb el tres de vuit i el quatre de vuit; una altra vegada la millor actuació. Per cert, actuació que tardaríem cinc anys en tornar a repetir, però que s'ha prodigat en el 2000 i en el 2001, obtenint-la en un total de dotze ocasions.
Pel que fa al tractament de la premsa, va quedar en un segon pla degut al primer cinc de nou amb folre carregat del segle XX pels Minyons de Terrassa, però hem volgut destacar els següents comentaris: "Els Castellers de Barcelona, per la seva banda, van segellar la seva millor exhibició de la seva història, per bé que no van poder completar l'ambiciós programa que van dur a plaça. Els de la ciutat comptal, després de descarregar amb autoritat el seu primer dos de vuit amb folre de la història, …" [6], "Els de Barcelona van rubricar la seva millor actuació en descarregar per primera vegada el 2 de 8, i completar també el 3 de 8 i el 4 de 8" [7], "La principal 'colla' de la ciudad completo por primera vez la 'torre de vuit amb folre'…" [8], "La diada de la Mercè també va presenciar la millor actuació dels 26 anys d'història de la colla local dels Castellers de Barcelona, que ahir van certificar el seu immillorable moment de forma, en descarregar la torre de vuit amb folre -la primera que completen, encara que ja l'havien carregada el 9 de juliol passat -, …" [9], "Los locales, que ayer iban a por todas, ejecutaron un perfecto dos de vuit amb folre hasta lograr completarlo" [10].
Dels tres castells que comentem en aquest article aquest és l'únic que s'ha perdut, concretament en dues temporades, el 1997 i el 1999, tot i que aquesta última vàrem descarregar un castell superior com és el quatre de nou amb folre. Pel que fa dades estadístiques l'any que se n'han fet més va ser el 2000 amb un total de nou, i la plaça on se n'han vist més la Plaça de Sant Jaume (cinc ocasions), i tot seguit Cornellà de Llobregat (quatre ocasions).

Aquest ha volgut estar un resum estadístic i històric d'aquests dos-cents castells de vuit descarregats. Que cadascú tregui les conclusions oportunes i, per la meva part, felicitar i agrair a totes les persones que han col·laborat (de forma més petita o destacada) en aquests dos-cents castells de vuit i de forma molt més especial a en Juan Gutiérrez com a baix de la colla que n'ha parat més.

Bibliografia
- Reculls d'actuacions des del 1979 fins el 2002 fets per diferents persones (Pere Rovira, Josep Farreny, Base de Dades Castellera Interactiva de la Colla Jove Xiquets de Tarragona, Òscar Montserrat).
- Convocatòries 1984.

Cites
[1]. Inxa, Llorenç. "El 3 de vuit", 6/8/1982.
[2]. Miralles "Rabassó", Eloi. "La Vanguardia", 8/8/1982.
[3]. Berbegal i Vidal, Francesc. Desconegut, desconegut.
[4]. Falcato, Josep Anton. "El Periodico", 7/11/1994.
[5]. Fortià, Artur. "El Mundo Deportivo", 12/11/1994
[6]. Rodon, Ivan. "Diari de Tarragona", 25/9/1995.
[7]. Falcato, Josep Anton. "El 9 Nou", 25/9/1995.
[8]. Francàs, Ramon. "La Vanguardia", 25/9/1995.
[9]. Brotons, Xavier; Rourera, Mireia. "AVUI", 25/9/1995. [10]. Rodon, Jordi. "El Pais", 25/9/1995.

El cap de setmana del 22-23 de febrer de 2003 es va celebrar a Badalona el 1r Torneig de bàsquet entre colles castelleres en motiu del 5è aniversari dels Castellers de Badalona. Es van presentar 24 colles, i una d'elles era la nostra, però va haver-hi una història curiosa...
Divendres al migdia em sona el telèfon i l'agafo:
- 'Sí?'
- 'Júlia? Hola sóc l'Edu París....' Rebo una trucada de l'Edu, preguntant-me sobre el torneig i si sabia d'algú que volgués jugar, i jo sense pensar-m'ho dues vegades li vaig contestar:
- 'Jo mateixa!!!!!'
Vam parlar com un quart d'hora i dit i fet, participaria al torneig!!!!!!!!!
Un parell de trucades i xerrar amb una de Badalona al xat ens ho va acabar d'aclarir: havíem de ser a les 11 a Badalona per jugar.
No sabia pas on era el pavelló on jugàvem i vaig decidir trucar el Jordi Torallas per preguntar-li com hi anava i si podia anar amb ell (si em perdia, no em volia perdre sola!). Quedem dissabte a les 10:30 del matí, plovent, fotia fred!
Arriba amb una passatgera, la Clara. Pujo jo i al cap de 10 minuts embarca l'Èric. El Jordi ens comunica que el primer partit no és fins a la 1 del migdia...... Decideix anar xino-xano per mig Barcelona i després es dirigeix cap a Badalona a la recerca del pavelló perdut.
Obres, obres i més obres! Ens estan amargant el viatge als 4 passatgers i al CD del Senyor dels Anells.
Decideix preguntar a un badaloní per on para el pavelló però no ens aclareix gran cosa, i quan ho donàvem tot per perdut, tornem a preguntar a una badalonina i ens diu que estem al costat.
Aconseguim arribar i veiem l'Edu i el Rafa esperant.
Entro al pavelló a saludar a la meva gent i vaig veient el panorama i els diferents partits i jugadors.
Anem a la nostra pista d'Squash per preparar-nos i deixar les bosses, algun que altre ritual per poder amagar la gent que es volia treure la samarreta i posar-se la de l'equip.
Queda menys pel partit i van arribant jugadors. Els jugadors de l'equip dels Castellers de Barcelona érem: Jordi, Júnior, Brió, Rafa, Lluís, Edu, Cinta, Aleix, Mike, un amic seu i una servidora.
S'havia de jugar amb una noia -no podien jugar 5 nois a l'equip-, així que el primer partit ens el vam xupar entre la Cinta i jo.
Primer partit contra els armaris de Vilafranca... perdoneu! Castellers de Vilafranca!! El partit no va acabar amb èxit per nosaltres, vam perdre 55-33! Portaven un gran equip (cal dir que a la lligueta classificatòria vam ser els que vam perdre per menys punts contra ells).
El segon partit no és fins a tres quarts de tres contra Sagrada Família. Alguns consells i ànims de part d'alguns Castellers de Vilafranca ens van aixecar la moral. Tot va anar molt millor. En aquest partit vam jugar amb un jugador menys, la Cinta, que estava gaudint d'un gran dinar en un bar d'allà a prop. Vam guanyar de 3 puntets, els suficients per sentir-nos satisfets.
El tercer partit era molt interessant ja que jugàvem contra els Borinots. Però un problema d'horaris no ens va permetre jugar-lo. Després d'insistir i parlar amb els organitzadors no va ser possible i no ens vam poder presentar al partit ja que teníem assaig. Ens van guanyar de 20 punts (no van haver de suar gaire).
Aquests resultats no ens van classificar però ens va permetre passar un dissabte d'allò més divertit.
Diumenge hi havia presència barcelonina a Badalona (el Lluís, la Cinta i jo). Es van veure partits molt interessants. Les semifinals van enfrontar a Vilafranca-Xicots i Minyons-Colla Vella.
Uns Vilafranquins que van suar una mica per guanyar els Xicots, i una Vella sobrada que va guanyar els Minyons, van oferir un gran partit de finals. Frec a frec continu i marcador molt igualat, però finalment van aconseguir aixecar la copa de campions uns Castellers de Vilafranca que van guanyar per 60-71 a una Colla Vella amb un molt bon equip. Si haguessin fet bondat dissabte a la nit....
Nosaltres recollírem el nostre trofeig i tots contents cap a casa després d'haver passat un molt bon cap de setmana.

A més d'aquestes places, els Castellers de Barcelona també hem actuat per altres terres dels Països Catalans. A continuació trobareu la llista dels pobles i ciutats de cultura catalana on ens hem desplaçat per enlairar els nostres castells.

Alacant (Alacantí), 1990, 1992
Altea (Marina Baixa), 1987, 1990
Andorra la Vella (Andorra), 2004, 2005
Baó (Rosseló), 2003
Canet de Rosselló (Rosselló), 1999
Palma de Mallorca (Mallorca), 2001
Perpinyà (Rosselló), 1995
Toluges (Rosselló), 1997
Vingrau (Rosselló), 1997, 1999

Albertville (França), 1992
Alès (França), 1999
Bad Gandersheim (Alemanya), 1979
Bad Harzburg (Alemanya), 1979
Berlín (Alemanya), 1978
Berre l'Étang (França), 1995
Besièrs (França), 1984, 1985
Dodenwerder (Alemanya), 1979
Bondoufle (França), 1980
Copenhaguen (Dinamarca), 1982
Donostia (País Basc), 1989
Essen (Alemanya), 1986
Foix (França), 1992
Frankurt (Alemanya), 1979
Hannover (Alemanya), 1979, 1982
Hildesheim (Alemanya), 1979
Iruñea, Pamplona (País Basc), 1989, 2003
Karlsruhe (Alemanya), 1983
Kiel (Alemanya), 1982
Le Creusot (França), 1982
Lievin (França), 1991
Madrid (Espanya), 1982, 1987
Marsella (França), 1993, 1995
Montpeller (França), 1985, 1999
Mota del Cuervo (Espanya), 1987
Nancy (França), 1980
París (França), 1980, 1989
Salzgitter (Alemanya), 1979
Seesen (Alemanya), 1979
Sevilla (Espanya), 1992
Strasbourg (França), 1979, 1980, 1982
Val d'Isère (França), 1992
Weingarden (Alemanya), 1983
Wolfenbüttel (Alemanya), 1979
Zuric (Suïssa), 1993