c/Bilbao 212-214 08018, Barcelona -- 93 498 27 28 -- 609 32 77 56 -- colla@castellersdebarcelona.cat
Escut dels Castellers de BarcelonaCastellers de Barcelona
 Barcelona » Història Castellera »
2d8f 24/09/95
dldmdcdjdvdsdg
123
45678910
11121314151617
18192021222324
25262728293031
Actuacions Assajos Activitats
Més d'un tipus d'event

Entitats que col·laboren amb nosaltres
Introducció
Sabem del cert que des del segle XIX a la ciutat de Barcelona s'hi han fet castells, en certa manera podem dir que el fet casteller i la ciutat han tingut una relació molt més propera que allò que s'havia cregut. Va ser a Barcelona on va tenir lloc el primer concurs de castells que es recorda, el 24 de setembre de 1902, i va ser una altra competició castellera, la de Can Jorba, celebrada els anys 1964, 1965 i 1966, la que va servir per a revifar el panorama casteller. Amb el pas dels anys, allò que en un principi era una curiositat vinguda del Camp de Tarragona va passar a formar part del folklore propi de la ciutat i avui dia Barcelona compta amb cinc colles en actiu.

Aquesta secció vol ser un recordatori de la Barcelona castellera, aquella que ha acollit tantes i tantes diades, des d'aquells dies quan algun periodista preocupat per la moral i les bones maneres carregava contra les acrobàcies d'uns xiquets de Valls fins avui dia que gairebé no hi ha cap cap de setmana que a la ciutat no hi hagi castells.

L'adaptació del fet casteller a l'àmbit urbà de la gran ciutat fou un dels fenòmens de més gran importància en l'expansió d'aquesta activitat tradicional per tota Catalunya. En aquest sentit, la ciutat de Barcelona va esdevenir un veritable banc de proves, el terreny on un grapat de castellers vinguts de Vilafranca i el Vendrell varen viure l'experiència de trasplantar els valors i la màgia dels castells a un territori nou. D'aquesta experiència en sortiren noves veus, noves tradicions que ara formen part del bagatge cultural de tots els barcelonins. Us donem la benvinguda a viure-les amb nosaltres i presentem un document que repassa la història castellera de la nostra ciutat.


El fenòmen casteller dins l'ambit urbà
Fins a finals dels anys seixanta, el fet casteller semblava -excepció feta de certes experiències efímeres- circumscrit a l'àmbit de les comarques de Tarragona i del Penedès. Si bé es tractava d'una tradició molt arrelada dins la cultura popular de Catalunya, i prova d'això és el fet que les colles castelleres del moment eren contractades per actuar a places de tot el Principat, no hem d'oblidar que la implantació d'aquestes quedava reduïda a l'anomenada "zona tradicional", a municipis com Valls, el Vendrell, Tarragona, Vilafranca i l'Arboç. Aquesta situació venia donada per dos grans esculls amb què topaven tots els intents de crear colles castelleres fora d'aquesta zona: d'una banda, la difícil implantació social del fet casteller allà on no n'existia una tradició; de l'altra, la minsa divulgació de la tècnica castellera.

L'aparició dels Castellers de Barcelona va coincidir, i és difícil determinar si va ser de manera casual o no, amb un canvi radical de la situació, tot i que els efectes d'aquest trigarien una mica a fer-se notar. L'existència d'una colla castellera al nord del Llobregat va permetre, per afinitat geogràfica, l'aparició de moltes altres colles al seu voltant, algunes de les quals varen rebre, durant els seus inicis, suport tècnic dels barcelonins. No només això; l'experiència dels Castellers de Barcelona va demostrar que era possible tirar endavant una colla castellera dins un àmbit nou i desconegut: la gran ciutat.

Certament, colles de ciutat n'hi ha hagut des de fa molts anys; el cas de les colles de Tarragona, on es detecta la presència indiscutible d'agrupacions ja durant el segle XIX, és l'exemple més clar i no cal oblidar que Valls mateix, bressol dels castells, és una ciutat. La diferència, però, apareix en el moment que les agrupacions castelleres comencen a sorgir a ciutats mancades d'una tradició castellera prèvia arrelada, com és el cas de Barcelona i de la resta de ciutats dels seus voltants, com Santa Coloma, Terrassa, Cornellà, Sant Cugat, Granollers.... El model de colla que sorgirà serà diferent del de les formacions de la zona tradicional, a causa d'una sèrie de condicionants que influeixen de manera particular en el tarannà de les colles de la gran ciutat. Pot considerar-se que les colles ubicades a nuclis urbans grans compten amb una reserva gairebé inesgotable d'efectius humans, cosa que els dóna un gran potencial de creixement. La capacitat de mobilitzar aquests efectius és una tasca d'importància capital i reflecteix l'habilitat de la colla per treure partit del seu principal punt fort. Així, doncs, les tasques de captació són una de les dedicacions principals de gran part de les energies d'aquestes colles. Ja sigui mitjançant cartells, anuncis als mitjans de comunicació, assaigs oberts fora del emplaçament habitual d'aquests, o amb actuacions promocionals, un dels objectius més importants de les colles urbanes és donar-se a conèixer, qüestió que no és gens fàcil ateses les grans dificultats que han experimentat moltes colles per integrar-se dins el teixit social de la ciutat, especialment abans de la popularització mediàtica dels castells.

Cal no oblidar que la presència del fet casteller als mitjans informatius de masses, si bé ha servit per popularitzar els castells, ho ha fet d'una manera inevitablement esbiaixada, a causa del fet, prou lògic d'altra banda, que la seva cobertura ha estat dedicada en la seva major part a informar més de les grans actuacions i de les grans colles que no pas de les petites. Així, no és estrany que més d'un casteller s'hagi sorprès descobrint que, sovint, els veïns de la seva pròpia població coneguin puntualment les fites més recents de les colles punteres abans que de la simple existència de la colla de la seva localitat.

Les condicions físiques de la gran ciutat són el contrapunt a la potència demogràfica de qualsevol colla que hi estigui ubicada. Certament, el nombre de castellers potencials és molt elevat, però cal tenir en compte que, sovint, l'accés al lloc d'assaig pot arribar a ser d'allò més complicat a causa de les dificultats d'aparcament o les grans distàncies que s'han de recórrer en una ciutat com Barcelona. Fins no fa molts anys, els Castellers de Barcelona comentaven amb cert aire jocós que eren l'única colla els components de la qual havien d'agafar el metro per arribar al local d'assaig (en molts casos, després de caminar, només per arribar a l'estació, el mateix que molts castellers d'altres colles per arribar al seu lloc habitual d'assaig). De manera no tan jocosa, molts lamenten l'efecte negatiu que les vagues del transport públic causen sobre l'assistència als assaigs.

Aquest tipus d'inconveniències, unides a la forta competència per part de la resta de l'oferta d'oci de la ciutat o les ciutats veïnes, i a una gran mobilitat laboral fan que la permanència dels castellers en el si de la colla sigui relativament baixa. Aquesta circumstància no afavoreix gens l'estabilitat tècnica d'aquest tipus de colles, que es veuen obligades a sotmetre's a una rotació continuada dels membres de l'agrupació, tant a la pinya com al tronc. Els efectes tècnics d'aquest fenomen són fàcils d'imaginar: la colla sotmesa a aquestes circumstàncies es veu forçada a dur a terme una tasca continuada de formació de castellers, enfocada només a la poc agraïda finalitat de mantenir els mínims i, si és possible, al nivell casteller assolit en les temporades immediatament anteriors. No cal dir que, sovint, aquests esforços van en detriment de l'assaig de nous castells. El temps dedicat a l'assaig, usualment des de zero, de nous castellers (la vinculació dels quals amb el món dels castells és sovint inexistent) suposa la minva del temps que el gruix de la colla pot invertir en l'assaig de nous castells. Només aquelles colles que han aconseguit establir-se fermament dins la societat civil de la seva ciutat i trobar un model propi han aconseguit trencar aquesta dinàmica i mantenir un nucli d'assistència més o menys permanent durant un període prou llarg que garanteixi la possibilitat d'un engrandiment tècnic del col·lectiu i, en suma, d'una millora en la magnitud dels castells desplegats per l'agrupació.

La dificultat d'adquirir un local propi, a causa de l'alt preu del sòl, és una més de les complicacions a què les colles urbanes s'han d'enfrontar. La seu social ha tingut, darrerament, un paper important en la vida d'una colla i del seu municipi i, al mateix temps, ha estat un dels elements bàsics de la creació de patrimoni de la colla. Els entrebancs per aconseguir un local d'assaig que serveixi com a seu social han obligat a moltes colles a cercar solucions parcials com la utilització d'instal·lacions municipals, que han de ser compartides amb altres entitats culturals (amb les incomoditats que això comporta) o bé llogar un local, amb la conseqüent inseguretat de mantenir-lo a llarg termini.
Aquestes i altres circumstàncies han comportat que les colles de la metròpoli barcelonina hagin acabat per generar unes característiques pròpies, en alguns casos marcadament diferenciades de les colles de la zona tradicional, l'enumeració de les quals podria començar, a tall anecdòtic, amb la pausa estiuenca que la majoria de les colles de la "zona nord" realitzen cada agost; un fenomen del tot aliè a la realitat castellera de les colles meridionals.

La tasca de cohesió social desenvolupada per les colles castelleres adquireix una importància cabdal a la ciutat de Barcelona. A més de permetre la interacció de persones d'extracció social i cultural de tota mena (fenomen propi de pràcticament la totalitat de colles castelleres), aquesta diversitat de procedències és, potser, una de les més grans riqueses de les colles d'una gran ciutat i, al mateix temps, de manera paradoxal, la seva principal debilitat. No cal dir que la identificació de l'individu amb la seva localitat (i, per extensió, amb la colla castellera de la seva localitat) es veu sotmesa, en el cas de les grans ciutats, a uns paràmetres, sovint, "volàtils". El gran repte d'una colla d'aquestes característiques no és altre que saber aglutinar aquesta varietat en la recerca d'un objectiu comú, per sobre de la identificació de l'individu amb cert sentit de pertinença, que en el cas de la gran urb és, sovint, feble. No falta, doncs, qui assenyali aquesta qüestió com a un dels trets, entre d'altres, que diferencien el grau d'integració de les "colles de barri", en contraposició amb les "colles de gran ciutat", dins el teixit social del seu àmbit d'actuació.

No hem d'oblidar que la tradició castellera "tradicional" no s'adiu sempre amb la mentalitat dels castellers d'una colla urbana; això no vol dir que aquestes colles estiguin mancades d' "esperit casteller", sinó que la seva manera d'entendre els castells és, probablement, diferent, però no per aquesta raó mancada d'una vàlua genuïna. La gran ciutat és un espai de solitud; els homes, les dones i els infants que l'habiten viuen, fins a cert punt, aïllats enmig de la multitud que passeja pels carrers. A mesura que la vida als carrers s'ha anat esvaint, envaïda per la cultura de l'automòbil, els lligams que unien els habitants de la ciutat s'han afeblit. La cultura de l'aïllament i de la introspecció, que prediquen els mitjans audiovisuals, i les noves formes de comunicació han reduït el grau d'interacció personal, que han transformat, sovint, en una mera condició de la vida laboral de cadascú. Un anunci televisiu ens mostra un grup de persones que confessen dur una doble vida: de dia treballen, però, en tornar a casa, viuen en un món fantàstic, aquell que una consola de video-jocs els ofereix! En l'àmbit de la gran ciutat el fet casteller esdevé, sens dubte, un fenomen amb particularitats molt marcades, on el casteller que puja als castells, l'enxaneta que els corona o els castellers de la pinya no són coneguts de la immensa majoria dels seus conciutadans. No és d'estranyar, doncs, que hom sostingui que, a la gran ciutat, els castellers són "herois anònims".

Totes aquestes circumstàncies pròpies del desenvolupament casteller a la gran ciutat, les va manifestar ben d'hora en Josep Sala, primer cap de colla dels Castellers de Barcelona. Tal i com recull Món Casteller 1, en Sala s'adreçà a la formació barcelonina a començaments de 1972, en un discurs que aglutina, amb sorprenent clarividència, una bona part de les característiques intrínseques d'aquest modus supervivendi d'una colla urbana. Reunits en assemblea general a la seu de l'Obra del Ballet Popular, obrí el parlament d'una manera molt significativa:

"Ruego a todos los compañeros de habla castellana que con toda confianza me pregunten si algo no entienden, que con gusto lo traduciré, y también les ruego comprendan que el hecho de hablar catalán es debido a que estamos en Cataluña, tratando de un folklore nacido aquí".

Tot seguit continuà:

(...) hem aconseguit fer castells 'de set'. ... El que hem fet aquesta temporada és fruit de la constància i de l'esforç de tots. Comparats amb altres colles, pot semblar poc, però és molt, perquè tenim les dificultats pròpies de viure en una gran ciutat, que fan que estiguem molt allunyats els uns dels altres. També compta molt el fet que a Barcelona no hi havia una tradició castellera o una afició ja formada. (...) Podem dir que ens hem convertit, certament, en tots els aspectes i davant de tothom, en la Colla de Castellers de Barcelona. Ara ja som coneguts. (...) Hem fet 17 actuacions, portant el nom de la nostra Colla a moltes ciutats i viles del nostre país".

Sens dubte, la colla d'en Josep Sala va portar quelcom més que el nom de l'agrupació a les localitats veïnes: va contribuir definitivament a la divulgació del fet casteller a zones on la seva presència era del tot inaudita abans de la creació dels Castellers de Barcelona (i on, a la llarga, acabarien apareixent colles encara existents i totalment consolidades); i va engegar un procés, fins llavors desconegut, d'"urbanització" del fet casteller que aviat tindria ressonàncies inconfusibles.

Colles castelleres a Barcelona i a la seva àrea metropolitana.

No és possible destriar l'expansió que va experimentar el món casteller a la primera meitat dels anys noranta de l'abast mediàtic que van tenir els castells de la mà de les retransmissions televisives i del seguiment de la premsa escrita i de la ràdio. També és innegable que aquesta cobertura dels mitjans de comunicació va alimentar-se, en una simbiosi fins ara prou beneficiosa per a ambdues parts, de les continuades fites castelleres que van tenir lloc al llarg d'aquest període, i que avui encara continuen centrant l'atenció del públic.

No és, doncs, forassenyat establir certa separació entre les colles castelleres aparegudes abans i després d'aquest boom mediàtic, que, de manera arbitrària però no injustificada, podríem situar al voltant de la participació castellera en la cerimònia d'inauguració del Jocs Olímpics de Barcelona o a partir de la torre de nou amb folre i manilles carregada pels Minyons de Terrassa al novembre de 1993. No falta, doncs, qui assenyala aquest període com l'inici d'una febre castellera, que encara dura, i que va traduir-se, inicialment, en una entrada massiva d'efectius a les colles castelleres ja existents i, alhora, en una onada de creació de noves agrupacions que va trasbalsar de cap a peus el panorama casteller, i n'arribà a afectar, fins i tot, la inqüestionabilitat del centre de gravetat d'aquest.

Tot i així, l'expansió del fet casteller ja era una realitat ferma prou abans de produir-se aquesta explosió de principis dels noranta, i una part no gens menyspreable d'aquesta s'havia produït als voltants de Barcelona, sovint acompanyada amb certa relació amb la colla barcelonina, com ara és el cas particular dels Castellers de la Roca, agrupació, ja inactiva, íntimament vinculada amb els Castellers de Barcelona. Una de les primeres manifestacions de l'expansió dels castells dins l'àmbit urbà, un cop consolidada la colla de la capital del Principat, cal cercar-les amb l'aparició dels Minyons de Terrassa, el 1979, al voltant del Centre Excursionista d'aquesta ciutat. Les posteriors dissensions internes de la jove colla egarenca van donar com a resultat la fundació dels Castellers de Terrassa, el 1980, cosa que, a la llarga, va comportar, d'una banda, que la ciutat vallesana passés a tenir de cop i volta dues colles, i d'altra, que l'anomenada "zona nord" guanyés pes, ni que fos per una mera qüestió demogràfica, dins el panorama casteller.

Com ja s'ha esmentat abans, la qüestió formativa ha estat des de sempre un dels pilars fonamentals de l'expansió del fet casteller. És inqüestionable que, en molts casos, la possibilitat de crear una colla castellera depèn de la presència de persones amb coneixements de tècnica castellera dins el nucli originari de la colla, que sovint reben certs ajuts esporàdics de castellers d'altres colles en els primers moments. A les comarques de Tarragona i al Penedès, l'existència d'elements experimentats, que poden transmetre els seus coneixements a la nova colla, ha estat força estesa, cosa que ha permès, a algunes de les noves colles que hi sorgiren, assolir un bon nivell de manera relativament ràpida. Ningú no s'estranya, doncs, de les ràpides progressions de la Colla Joves Xiquets de Valls (molts dels seus membres havien pertangut a l'antiga colla de La Muixerra), o de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona, on la tradició castellera ja era centenària.

Com més al nord es desenvoluparen noves agrupacions, les coses havien de tenir lloc d'una altra manera, ja que no era possible trobar colles castelleres pels voltants ni existia una tradició sobre la qual poder aixecar la colla. A aquestes comarques, per tant, allò que anomenarem "efecte fundador", és a dir la presència de persones procedents de la zona tradicional que aporten els seus coneixements i la seva experiència, ha estat crucial.

La importància d'aquest "efecte fundador" és innegable. Recollim aquí un petit extracte, obra de Joan Terrades, escrit per a un diari de Vilafranca amb motiu de la fundació del Cos de Castellers de Ballets de Catalunya, colla barcelonina predecessora de l'actual:

"Tal com s'anuncià per ràdio i premsa i també en aquest setmanari, el dilluns dia 6 (octubre de 1958), va tenir lloc la reunió, en el carrer Montcada núm. 12 (Palau de Llió), per tractar d'arreglar i formar una colla de xiquets a Barcelona. (...) S'hi veuen vilafranquins (la major part) i representacions de Valls i el Vendrell. Hi veiem l'escultor penedesenc Canyes i el periodista Català Roca de 'Destino'. (...) Després de discutir una mica sobre els problemes per formar la colla, el Sr. Comas, sota el lema 'Actuar i menys parlar', ens fa passar al saló d'actes per tal de començar el primer assaig. Es decideix fer un assaig setmanal: cada dilluns, a dos quarts d'onze. S'estrenaria la Colla l'abril o el maig. El cap, Sr. Sala (pare del primer cap de colla dels actuals Castellers de Barcelona), i els seus fills, comencen a ensenyar pràcticament la forma de pujar i baixar amb el pilar, torre, castell i quatre, als nous castellers".2

És possible distingir aquest fenomen tant als Castellers de Barcelona, com als Minyons de Terrassa i als Castellers de Terrassa. Va ser la consolidació d'aquestes colles que féu possible l'existència de castellers autòctons que podien transmetre els seus coneixements a les colles de posterior creació. No és, doncs, del tot forassenyat afirmar que va ser precisament l'augment del nombre de colles castelleres, sobretot fora de la zona tradicional, uns dels factors que va facilitar l'aparició i consolidació de, encara més, noves agrupacions, en un procés de creixement en progressió geomètrica, comparable al d'una expansió infecciosa causada, en aquest cas, pel benigne "cuc dels castells".

Quant a l'aparició de noves colles alienes als territoris castellers tradicionals, i darrerament en demarcacions fins i tot exteriors del Principat, cal reconèixer la importància de molts altres elements, com ara la no pas gens anecdòtica aparició, a mitjans dels noranta, d'una literatura tècnica, que ha esdevingut una peça clau en el desenvolupament de les primeres etapes formatives de les noves agrupacions, privades sovint d'assessorament tècnic directe, tant d'algun fundador coneixedor de la tradició i la tècnica castellera com d'ajuts puntuals oferts per colles properes més veteranes. Es pot dir, doncs, que l'increment de "població castellera" i la major accessibilitat dels coneixements tècnics, existents ja no només en format imprès sinó també dins les xarxes telemàtiques, han comportat que l'escull tècnic pugui ser salvat molt més fàcilment avui. Malgrat tot, aquest ha estat un procés inicialment lent.
Si ens centrem, però, en les colles aparegudes al voltant del Cap i Casal, al llarg de la dècada dels vuitanta, el nombre de noves colles castelleres aparegudes, a part de les de Terrassa, es limitava a dos (sense considerar els efímers Castellers de Granollers, apareguts el 1982, i els desapareguts Castellers de Montmeló (1978-1983): els Castellers de Castelldefels, fundats el 1982 i els Castellers de Santa Coloma, resultants de l'escissió dels Castellers de Barcelona, el 1985. El nombre de colles que sorgiren durant els primers anys de la dècada dels noranta es va disparar. Només entre 1991 i 1993, abans del boom casteller, apareixien els Castellers de Cornellà (1991), els Xics de Granollers (1991), els Castellers de Montcada i Reixac (1991-1998), els Castellers de Mollet (1992) i els Castellers de Sants (1993).
A partir del 1993, el món casteller va experimentar una expansió inimaginable, fins que el nombre de colles va arribar als volts de la seixantena cap a finals del segle XX. En aquest procés, el nombre d'agrupacions aparegudes a les ciutats dels voltants de Barcelona ha estat molt elevat. Comarques com el Vallès i el Baix Llobregat han vist néixer una plètora de colles castelleres que donen testimoni de la vitalitat d'aquesta tradició. Durant tota aquesta proliferació d'agrupacions, la col·laboració tècnica entre colles va assolir cotes inaudites, i certs condicionants tècnics negatius, abans esmentats, es varen anar reduint. Els Castellers de Barcelona varen brindar, en major o menor grau, suport tècnic en els moments inicials o apadrinaren colles com els Xics de Granollers, els Castellers de Cornellà, els Castellers de Sants, els Castellers de Lleida (1995), els Capgrossos de Mataró (1996), els Castellers de Sant Cugat (1996), els Castellers de Mallorca (1996), els Castellers del Riberal (1997), la Colla Castellera de Figueres (1997) o els Castellers de la Vila de Gràcia (1997).

Les colles de barri a Barcelona

L'aparició de les colles de barri a la ciutat de Barcelona és una nova mostra del dinamisme del fet casteller dins l'entorn urbà i un dels millors exemples d'implantació identitària dins el teixit social de la gran ciutat.
La primera colla de barri, de l'època moderna si més no, els Castellers de Sants, aparegueren el 1993. Els Castellers de Barcelona participaren activament durant les primeres etapes de formació de l'agrupació, ja que un bon nombre de membres de la comissió tècnica d'aquesta colla varen ajudar a la direcció dels primers assaigs. Fins al moment, els Castellers de Sants han assolit un bon nivell casteller, descarregant el quatre de vuit el 1997 i el tres de vuit l'any 2000.
4 de 8 carregat dels Castellers de la Vila de GràciaEls Castellers de la Vila de Gràcia es presentaren el 1997. Durant la gestació d'aquesta nova formació, de nou la colla naixent rebé cert grau de suport tècnic i orientació administrativa de la mà de les colles barcelonines. L'agrupació gracienca ha aconseguit, fins a la data, descarregar la torre de set i carregar el quatre de vuit com a construccions més destacades.
Durant el 1999 sorgiren iniciatives castelleres també als barris del Poble Sec i de Sarrià. Ambdues colles, els Castellers del Poble Sec i els Castellers de Sarrià, s'han mogut dins la gamma dels castells de sis.
Al llarg dels anys 2001 i 2002, al barri de la Sagrada Família i sota els auspicis del Poliesportiu Claror, s'està treballant per tirar endavant la sisena colla de la ciutat: els Castellers de la Sagrada Família.

Les colles universitàries

4 de 7 amb l'agulla carregat dels<br />Arreplegats de la Zona UniversitàriaUn fenomen força innovador dins el món casteller ha estat el sorgiment de les Colles universitàries, dues de les quals tenen relació amb l'àmbit metropolità: els Ganàpies de l'Autònoma (que centren la seva activitat al campus vallesà de la Universitat Autònoma de Barcelona) i els Arreplegats de la Zona Universitària. Formades per castellers de diferents colles que cursen estudis universitaris, als quals se'ls han anat ajuntant altres estudiants sense cap relació prèvia amb els castells, van sorgir de manera espontània i van anar evolucionant fins a donar lloc a agrupacions que gaudien de bona part de les característiques pròpies de les colles "normals": camisa i escut distintius, òrgans de govern propis (juntes administrativa i tècnica), locals socials, butlletins i un calendari establert de diades castelleres a les diverses festivitats emmarcades dins l'àmbit universitari. Filles d'un marc tan peculiar com l'estudiantil, i dins d'un entorn tan "urbanita" com és el de la massificada universitat moderna, pot dir-se que les colles universitàries han contribuït en cert grau a la difusió dels castells dins àmbits on, fins al moment, no tenien gaire presència. El nivell de les construccions assolides ha estat considerable si tenim en compte que la "canalla" d'aquestes colles té edat universitària; fins al 2002, els Ganàpies han descarregat el cinc de sis i la torre de sis, mentre que els Arreplegats han descarregat el tres i el quatre de set i el pilar de cinc, a més de carregar el quatre de set amb l'agulla. Val a dir que existeix un precedent de colla universitària, ara desapareguda: els Minyeuetts (1990-1992), sorgits al campus de la Salle Bonanova. Les seves màximes fites foren el tres i el quatre de sis amb aixeco-anxaneta (una única persona fent funcions d'aixecador i anxaneta alhora).


Barcelona: Un segle i mig de castells. Els castells a la Barcelona del Segle XIX
Al llarg del segle XIX la ciutat de Barcelona va esdevenir l'escenari de nombroses actuacions de les colles dels Xiquets de Valls, així com d'altres formacions forànies, com els Torraires de Montblanc, i autòctones, com els Xichs de Barcelona. El procés d'implantació, però, va ser lent i, en certa mesura, hauríem de considerar que incomplet. Malgrat tot, tampoc no hem d'acceptar cegament aquelles opinions que ens proposen un panorama fred i hostil vers els castells per part dels barcelonins del segle XIX, ans al contrari: els darrers treballs de recerca, i una relectura acurada de les fonts, i desproveïda de prejudicis, ens presenten una situació ben diferent, en la qual els castells eren seguits amb interès.

La primera notícia de l'execució de castells a la ciutat de Barcelona la tenim al 1840, quan, amb motiu de la visita de les reines Isabel i Cristina, el 2 de juliol s'alçaren en honor d'aquestes:

"(...) varios castillos de hombres en frente de la tribuna de Palacio, y que en uno de ellos S.M. la Reina Gobernadora se dignó a coger al niño que coronaba el castillo, y entrarlo en la tribuna..."3

És conegut que el costum d'alçar l'enxaneta al balcó ja estava ben arrelat llavors, acte corroborat per altres testimonis d'actuacions castelleres arreu del Principat. Aquesta primera referència barcelonina és força interessant perquè ens dóna el context en el qual va produir-se l'actuació: dins els actes de benvinguda a unes personalitats il·lustres del moment, un marc d'allò més usual per als castellers de llavors, i no exempt de ressonàncies contemporànies.

Les referències de castells immediatament posteriors a la ciutat de Barcelona són del febrer de 1852, dotze anys més tard. La manca de més ressenyes en el període intermedi fa pensar que, hi hagués hagut castells o no, aquests estaven encara lluny d'implantar-se dins el costumari festiu de la ciutat. La primera referència del 1852 la tenim arran d'una representació al Gran Teatre del Liceu de l'obra La Festa del Poble, en la qual, entre altres balls populars, hi figuraren els castells.

El juliol d'aquell mateix any, un article al Diario de Barcelona (altrament conegut com a Brusi) recull una ulterior presència castellera. La ressenya, que ja s'ha fet famosa, ha servit, malauradament, per sustentar l'existència d'una certa hostilitat barcelonina davant dels castells a mitjans del segle XIX:

"Circulan por las calles de la ciudad jóvenes procedentes del campo de Tarragona que forman pequeños castillos al estilo de aquel país. Semejante espectáculo, que ofrece gran peligro, nunca ha tenido grande aceptación en Barcelona; el inarmónico y chillón sonido de la gralla lo hace mucho menos tolerable". 4

L'autor de l'article no hi era gaire afeccionat, d'això no hi ha cap dubte. Com tampoc no ho devia ser l'autor d'aquest altre, publicat el 27 d'agost de 1860 al mateix diari, amb motiu de l'actuació dels Xiquets de Valls a la festa major de Sants. Poc complagut per la vestimenta dels castellers, escriví:

"Una cuadrilla de Xiquets de Valls que había estado estos días en la fiesta mayor de Sans, recorría ayer las calles de esta ciudad, al son de la gralla y tamboril, llamando con sus castillos o torres la atención de gran número de personas. El traje que vestían era muy poco á propósito, ó mejor poco decente, para que se les tolerara ponerse en evidencia". 5

Aquest escrit ha provocat una certa sorpresa entre els estudiosos i n'ha dut molts a preguntar-se per la vestimenta dels castellers; s'ha proposat que els Xiquets haurien actuat amb el faldellí tradicional dels antics balls de valencians, la qual cosa hauria provocat l'estupor entre els "moderns" cronistes de la gran ciutat. El més estrany és que altres col·legues de professió no varen ressaltar aquest fet que a ell tant el preocupava, i així El Telégrafo, a les seves edicions del 25 i el 27 d'agost comentava que els Xiquets feren castells "bastante atrevidos", i que "recorrieron las calles de nuestra ciudad, recogiendo cuartos y aplausos al son de las antiguas grallas". Una altra publicació, La Corona, el dia 26 d'agost ens diu que

"con una seguridad y un aplomo que podrían envidiar los más célebres clowns, formaban torres o castillos de la altura de cinco hombres, y terminando aquella pirámide humana con un niño que hacía diferentes equilibrios" 6

Gràcies a aquestes noves dades presentades per en Lluís Solsona i Llorenç, podem estudiar aquesta important actuació dels Xiquets de Valls des d'una nova perspectiva; cap d'aquestes dues notícies no fa referència al problema de la indumentària i, en canvi, ambdues ressalten la bona acollida que varen tenir els Xiquets de Valls a Barcelona i a la veïna vila de Sants. Si afegim a tot això la notícia publicada arran de l'actuació de la Mercè del 1859, que comentem en la secció corresponent a la festa major barcelonina, on es feu esment dels castells aixecats a la plaça de Sant Jaume, amb la famosa coda "tomándose por cosa improvisada no ha sido cosa de silbarlos", hem de concloure que, possiblement, la presència dels castells a la ciutat de Barcelona havia començat gradualment a ser una cosa cada vegada menys estranya. Cal no oblidar que durant aquells anys el món casteller estava experimentant una època d'autèntic esplendor que, si bé encara no arribava a la magnificència de l'anomenada "Primera Època Daurada", s'estava escampant una llavor de popularitat i creixement que acabaria eclosionant en la dècada de 1880: la brillantor de les fites que aquella "curiositat rural" assolia en les comarques meridionals arribava fins a la capital i, mica en mica, guanyava el respecte dels barcelonins i dels habitants de les viles circumdants, que avui configuren l'àrea metropolitana. D'aquest ferment sorgiria una certa afecció castellera que donaria lloc a l'aparició de nuclis castellers autòctons a Barcelona i a la seva perifèria, com al Poble Sec o a la Vila de Gràcia.

Presència creixent

Malgrat els comentaris poc generosos d'alguns cronistes, no hi ha dubte que a la Barcelona de mitjans del segle XIX els castells eren cada cop més coneguts. De fet, si llegim entre ratlles, veurem que els Xiquets de Valls seguien el seu costum de guanyar diners actuant pels carrers de la vila de Sants "...recogiendo cuartos y aplausos...", tal i com feien a moltes localitats de les comarques tarragonines i al Penedès. És evident que tal pràctica no hauria reeixit sota la indiferència dels locals. L'entusiasme d'aquest cronista de La Corona n'és bona prova: sembla clar que els castells agradaven. No només això; podem, també, entreveure que existia certa coneixença del tema a jutjar per les paraules del periodista que ens parla de la Mercè del 1859, que devia ser prou coneixedor de què eren capaços els Xiquets de Valls a les seves terres.

És obligat recordar, d'altra banda, l'existència d'abundant documentació sobre les característiques dels desplaçaments del Xiquets de Valls, durant el segle XIX. Tot i la monumentalitat de les construccions que arribaven a aixecar, sovint fora de la mateixa ciutat de Valls, el nombre total de castellers que es desplaçaven a les places castelleres era notablement inferior al que estem actostumats en l'actualitat. La tradició participativa del públic de les places castelleres feia possible realitzar grans construccions sense que el nombre de castellers vallencs arribés a ser massiu. La canalla, alguns castellers claus dels pisos del tronc eren, pròpiament dit, Xiquets de Valls; la resta, la majoria de la pinya i, fins i tot, part del tronc del castell eren "afeccionats" locals que els Xiquets incorporaven a les seves actuacions. Aquesta circumstància, probablement, influí sobre les construccions dels castellers a la ciutat de Barcelona, on, sens dubte, el nivell participatiu del públic era més baix, i on, a més, seria difícil trobar elements prou coneixedors de la tècnica castellera com per formar part del tronc dels castells.

A partir dels anys setanta, les referències a actuacions de castellers a les festes majors de Barcelona i els seus voltants augmenten considerablement. Un cop acabada la Guerra Carlina, el 1875, es va produir una revifalla de l'activitat dels Xiquets de Valls, que actuaren a moltes places de Catalunya. En aquest sentit també hem de ressaltar les sortides que realitzaren les colles de Torraires de Montblanc, els quals actuaren també a Barcelona7, en clara predicció del "magnetisme" casteller que la ciutat acabaria generant.

Aquest fou un dels moments més dolços de les colles castelleres al llarg de la centúria, ja que es realitzaren construccions que, fins a finals del segle XX, semblaven fora de l'abast dels castellers d'avui. Va ser l'època del quatre de nou sense folre, dels pilars de vuit amb folre i manilles i del cinc de nou amb folre; de castellers tan mítics com en Rabassó, l'Esperidió, en Pep de Janillo, o l'Escolà, per anomenar-ne només uns pocs.

Castells de nou a Barcelona?

Darrerament, alguns estudiosos del fet casteller han apuntat la possibilitat que les colles vallenques haguessin arribat a aixecar castells de nou a la ciutat de Barcelona i a les seves rodalies.

La primera referència a un possible castell de nou la recull en Xavier Güell i Cendra al seu llibre Els castells: entre la passió i la història. Segons aquest autor seria molt possible que alguna de les colles de Valls, convidada per les festes de la Mercè de 1871, durant les que va ser present el rei Amadeu I, hagués descarregat un tres de nou amb folre. L'autor basa la seva argumentació en una il·lustració publicada a la Campana de Gràcia el 30 de setembre de 1871, en la qual es pot distingir la construcció d'un tres de nou amb folre en el moment en que es col·loquen els quints i la resta del tronc i part de la canalla s'enfila per l'estructura. L'escenari d'aquesta construcció és del tot inconfusible: l'actual Plaça de Sant Jaume, amb l'edifici de l'Ajuntament de fons.

En Xavier Güell i Cendra dona una gran importància testimonial a aquesta il·lustració, la més antiga que es conserva d'un castell, pel fet que aquest tipus de document es feia servir a la premsa de l'època com avui es fan servir les fotografies. Així doncs, el realisme de la representació es valorava molt. L'autor considera que aquest castell es descarregà per l'absència de notícies referents a una caiguda, fins i tot a la premsa satírica.
Malgrat tot, aquest estudiós fa notar que no hi ha tampoc cap notícia a la premsa local d'un castell de nou pisos descarregat en el decurs de la festivitat de la Mercè d'aquell any. De fet, els diaris només fan esment de castells de sis o de set, però com fa notar en Xavier Güell i Cendra els cronistes barcelonins ben bé podien haver errat alhora de comptar els pisos dels castells donada la seva manca de coneixements. Hi hauria la possibilitat que la pinya no fos comptada com a pis, o que els tres pisos del pom fossin considerats com un de sol.

La dècada dels setanta

Barcelona, tot i la distància que la separava de la zona d'actuació tradicional de les colles, on s'arribaren a aixecar aquelles majestuoses construccions, no va quedar exempta de l'influx màgic del moment casteller: va ser escenari de nombroses actuacions, algunes per part dels Xiquets de Valls, altres de la mà de colles més o menys improvisades, que es formaren a la capital del Principat. Fets com l'aparició de denominacions com la de Xiquets de Barcelona durant la Mercè del 1877, la ressenya de la festa major de sant Martí de Provençals (on es realitzen, segons el Brusi del 27 de setembre, "castillos de hombres como lo practican los Xiquets de Valls8"), i l'anunci en la premsa escrita i els programes de festes de la presència dels "veritables" Xiquets de Valls a diverses festes, ens fa pensar que el fenomen casteller començava a gaudir de cert arrelament.

Una ressenya del 16 d'agost del 1876, del Diario de Tarragona, ens descriu, de manera molt reveladora, la composició d'aquestes agrupacions locals:

"En la fiesta mayor de Gracia tomará parte una 'colla de xiquets de Valls', compuesta en su totalidad de individuos que han pertenecido á las celebres comitivas del Campo de Tarragona" 9

Ja no es tractava només d'alguna colla del Camp de Tarragona que es dirigia a Barcelona per arrodonir la temporada tot seguint el calendari de festes majors; a aquestes alçades, hi havia habitants del Barcelonès que formaven les seves pròpies colles castelleres i, al mateix temps, hi havia periodistes, autoritats municipals i un públic, en general, prou entès com per demanar allò que consideraven "autèntic", els veritables Xiquets de Valls, en diferenciació de les agrupacions locals, el registre de les quals havia de ser, per necessitat, més humil.

La premsa humorística local recollia aquest dualitat de manera molt esclaridora. Així La Campana de Gràcia, el 7 d'octubre de 1877, comenta la participació d'aquells Xiquets de Barcelona amb to satíric:

"Are s'ha sapigut que'ls titolats Xiquets de Valls que corrian per Barcelona durant las festas, no eran de Valls ni tal aca. Un pagés del camp de Tarragona, que coneix als xiquets legítims va esclamar: -Ja teneu rahó'l senyor rector del mèu poble quan me deya: Alerta Pau, alerta, que á Barcelona ho falsifican tot. Teniu, fins han falsificat als Xiquets de Valls" 10

Així, doncs, a la festa major del Casal Familiar de Sant Martí de Provençals, ben proper per cert del lloc on els actuals Castellers de Barcelona tenen la seu avui, hi actuaren, el 29 i 30 de setembre de 1877, "los verdaderos Xiquets de Valls" 11 segons un programa de la festa. El mateix anuncien a Sants, per a la festa major de 1879, on El Diluvio ens parla d'una actuació de "los verdaderos Xiquets de Valls"12. Paral·lelament, hi ha un bon nombre de referències a les actuacions de castellers locals com a la festa major de la Diada de Santa Madrona de 1878, al Poble Sec, on entre "muchas diversiones que preparan sus habitantes se verifican los castillos a semejanza de los que levantan los Xiquets de Valls"13.

Coincidència o no, durant la dècada de 1870, aparegueren, doncs, una sèrie de nuclis d'afecció (alguns amb colla pròpia) ubicats a indrets que no són altres que els que, avui, gaudeixen de més marcada presència castellera: l'actual districte de Sant Martí (seu des de la dècada de 1980 dels Castellers de Barcelona) i els barris de Sants, Gràcia i Poble Sec (on darrerament han aflorat tot un seguit d'iniciatives, algunes de les quals han aconseguit de consolidar-se).

Castells de nou a Sants?

Aquest interès creixent per contractar els veritables Xiquets de Valls, unit a l'aparició de grups de castellers autòctons (que es poden entendre dins un context d'immigració des del Camp de Tarragona), ens porta a una de les diades més interessants, que ens arriba documentada gràcies al treball de Lluís Solsona Llorens14. Es tracta d'una possible actuació de "castells de nou" a Sants, per la festa major de 1880. El programa d'aquell any, publicat al Diario de Barcelona, La Crónica de Cataluña i a El Diluvio, anunciava la presència dels Xiquets de Valls i deia que, el 24 d'agost,

"...A las doce las dos collas de los 'Xiquets de Valls' ejecutarán frente a la casa del Alcalde sus torres de nueve, ocho y el, pilar de siete con otros nuevos trabajos...".

Que la intenció, tant de les autoritats de Sants com dels Xiquets de Valls, era aixecar castells de nou pisos queda refermada per les declaracions fetes per l'Isidre Tondo, el mític Cap de Colla conegut com a "Rabassó", en una carta al director d'El Diluvio, en la qual explicava les diferències econòmiques sorgides en el moment de la contractació. Sembla que un representant del municipi va posar-se en contacte amb la Colla Vella dels Xiquets de Valls i va demanar-los que actuessin a la festa major de Sants. Aquest "pidió que debian hacerse torres de nueve pisos", segons explica en Rabassó, els Xiquets demanaren dos-cents "duros"; davant això, l'organització hagué de reconèixer que, comptant amb les subvencions municipals, només podien oferir-ne cent quaranta. No hi va haver acord. Així, en una negociació posterior, el nou enviat de Sants, un tal José Recasens, va dir als vallencs que a Sants no podien oferir-los més que els cent quaranta duros inicials i que, de no poder contractar la Colla Vella "contrataria la Colla nova". No sabem fins a quin punt això va afectar en Rabassó però, poc després, la Vella va reduir les seves pretensions fins a cent seixanta duros, un preu massa alt, encara, pel pressupost de les festes de Sants. Les negociacions varen trencar-se; però, finalment, la Vella va presentar-se "...expontáneamente, y por que así le ha placido, sin que aceptase oferta de nadie. llevado el ánimo de recoger por sus trabajos los donativos particulares", en paraules del mateix Rabassó.

Aquesta controvèrsia explicaria la presència de les dues colles de Valls a Sants, quan, en un principi, només hi havia els diners justos, molt justos - si més no segons les pretensions de la Colla Vella -, per contractar-ne una. No seria el primer cop que aquesta formació anava a una diada on no havia estat contractada, pel simple fet que la colla rival hi actuava. En Rabassó sembla haver estat molt donat a aquesta mena de demostracions de caràcter, tal i com recordava el mític casteller "Xaconet" quan va referir-se, al llarg d'una conversa amb Emili Miró15, a una actuació al Vendrell el 1895, en la qual actuaren tres colles vallenques: la Nova, del Querido, i les dues resultants de l'escissió de la Vella: la de l'Escolà i la del Rabassó. Aquesta darrera no havia estat contractada, però en Rabassó era dels que tirava pel dret esperant que, en fer la millor actuació i en la calor de la festa, els locals recompensarien amb escreix els seus esforços. Això sembla ser el que s'esdevingué al Vendrell aquell 26 de juliol de 1895, on la seva colla es presentà per sorpresa, va fer el millor castell, un quatre de vuit, i l'agrupació fou recompensada amb cent pessetes.

És d'imaginar que la Colla Vella, dirigida pel Rabassó, devia actuar d'una manera semblant quinze anys abans i es degué dirigir a Sants amb la clara intenció de superar la Nova i recollir els generosos donatius que la gent els fes. En Lluís Solsona i Llorenç apunta una altra raó per a aquesta aparició de la Vella a Sants: que intentessin ser contractats per a les festes de la Mercè a Barcelona, cosa que també intentaria la Nova, ja que ambdues colles "recorrieron las calles de esta capital (...) á fin de ver si se les contrataba para las ferias i fiestas de Nuestra Señora de las Mercedes"16, tal i com recull el Brusi del 27 d'agost de 1880. Malauradament per les dues colles, que tot i que segons El Correo Catalan "formaron uno de sus elevados castillos" a la Plaça de Sant Jaume, no aconseguiren ser contractades.

Pel que fa als castells de nou a Sants, la documentació aportada, fins al moment, no ens permet assegurar que es fessin, però no podem dubtar que la intenció de fer-los existia, tant per part de l'organització, com per part dels castellers. Novament ens trobem davant d'un exemple de la valoració amb què el fet casteller començava a ser rebut durant aquest període, en el qual els castells esdevingueren un veritable fenomen social.

La decadència

S'ha parlat molt de la decadència dels castells a les darreries del segle XIX i s'han proposat moltes causes per explicar com un fenomen tan reeixit i vital va passar, en tan poc temps, de ser el centre de la cultura popular a una àmplia zona de Catalunya a esdevenir una curiositat regional més, gairebé residual. S'ha argüit que la plaga de la fil·loxera va destruir econòmicament el món sobre el qual aquesta tradició se sustentava, s'ha dit que l'arribada del ferrocarril al Camp de Tarragona va afavorir, precisament en aquest moment, l'emigració a Barcelona, cosa que va desfer el ric teixit social i cultural que nodria els castells. També s'ha parlat que els antics Xiquets de Valls no varen saber trobar la manera de fer front a l'envelliment dels seus castellers ni transmetre els valuosos coneixements d'aquests a les noves generacions.

Hi ha qui creu que l'escissió de la Colla Vella va venir donada per les divergències entre els seus principals líders: el Rabassó i l'Escolà17. Sembla ser que mentre que el primer era partidari de deixar que els esdeveniments seguissin el seu curs, l'altre considerava que calia fer quelcom per aturar el procés de decadència. Fossin quines fossin les raons últimes d'aquest decaïment, ferits en la seva base social, menystinguts, si més no parcialment pel discurs ideològic de la Renaixença, que els contemplava sovint com un localisme primari i, fins i tot barroer, davant la sardana (localisme més del gust dels prohoms de la Renaixença, i que era considerat més universal entre els catalans), els castells acabaren per entrar en una profunda decadència que portaria que moltes construccions es perdessin i que el seu grau de seguiment fos substituït per altres diversions més "cosmopolites" com el futbol o les curses de braus.

La premsa barcelonina redueix de manera considerable les seves referències als castells al llarg de les darreres dues dècades del segle XIX; a més, algunes de les informacions publicades fan esment a les caigudes i als lesionats en el decurs de les actuacions més que no pas als castells assolits. Amb tot, cal ressaltar el nucli de Gràcia en el qual va mantenir-se l'afecció pels castells, en part gràcies a la presència d'un nucli casteller propi. Hi ha actuacions, tant a Gràcia com a Sant Gervasi, on apareixen els Xiquets de Valls, recollides als programes de les festes majors. Tal és el cas del programa de festes de Gràcia, el 1883, on es diu que "recorrerán también durante las fiestas las principales calles y plazas los 'Xiquets de Valls', quienes practicarán varios ejercicios gimnásticos", i un any més tard, també a la festa major de Gràcia, també participaren "los Xiquets de Valls que recorrian las calles contribuian a aumentar la alegria y expansión"18. Ambdues notícies foren publicades a El Diluvio.

De la mateixa manera, tenim referències d'una desgraciada caiguda a la festa major de Gràcia del 1888: en desbocar-se un cavall que arrossegava un carruatge, va llançar-se sobre la pinya d'un dels castells i va tirar-lo per terra, fet que produí nombrosos ferits.

Al parc de la Ciutadella, al 1892, amb motiu de la celebració del quart centenari del descobriment d'Amèrica, actuaren els Xiquets de Valls davant l'admiració dels barcelonins19, cosa que ens fa pensar, novament que, un cop a plaça, els castells continuaven aixecant la mateixa expectació de sempre, tot i el que marqués la moda del moment, més propensa potser a aplaudir els Cors de Clavé, les sardanes o els Jocs Florals.


Barcelona: Un segle i mig de castells. La Barcelona castellera del Segle XX

L'entrada de la centúria a la ciutat de Barcelona, pel que fa als castells, va estar marcada per dues referències significatives. La primera, comentada més avall, és la celebració, a la Plaça d'Armes del Parc de la Ciutadella, del primer concurs casteller de la història, emmarcat dins els actes de les festes de la Mercè del 1902. La segona ens porta a l'any 1907. Eloi Miralles20 comenta, en relació a aquella data:

"A la festa major vilafranquina de l'any 1907 -segons testimoni de Fèlix Cusiné- hi actuà una colla de Gràcia en substitució de les habituals dels Xiquets de Valls i arribà a plantar castells de set i pilar de cinc. De fet, costa una mica d'entendre que en aquests anys de decadència, una colla 'improvisada' arribi a plantar castells de set; però ja es comprèn millor si tenim en compte que a Vilafranca sempre hi hagué castellers autòctons que ajudaven a les colles de Valls. No fóra descabellat opinar que aquell any fessin mans i mànigues per tal d'ajudar els improvisats castellers graciencs. El que no sembla massa probable és que aquesta colla de l'ex-vila -annexionada a Barcelona el 1897- fos la mateixa que actuava pels voltants del 1890, puix que més factible, cas d'haver durat tant de temps, fóra que s'hagués presentat al concurs de Barcelona del 1902, i ja hem vist que no fou així... La història de la decadència castellera està farcida d'incògnites com aquesta".

Sobren comentaris. El mateix autor fa referència21 a un pilar de sis portat al balcó, l'any 1904, a la ciutat de Barcelona; un dels últims que es farien abans de la revifalla.

Els castells agonitzaven, a tot Catalunya. Durant les tres primeres dècades del segle, els esdeveniments històrics semblaven posar constantment traves al desenvolupament dels castells que, segons nombrosos testimonis de l'època, semblaven abocats a l'extinció. A Barcelona, esdeveniments de la magnitud de la Setmana Tràgica o la guerra del Marroc foragitaven les celebracions festives i la relació de la capital amb els castells es trencà gairebé del tot durant tres dècades. Queda constància (fins i tot gràfica), emperò, d'una actuació de la mà dels Xiquets de Valls a la plaça de Sant Jaume, el 1915, un dels anys més magres de la decadència.

Feina d'anys

La reincorporació dels castells al panorama barceloní fou lenta, però va anar creixent amb els anys. Així, la Vella repetí el 1930 la seva assistència al Poble Espanyol on, a jutjar per les ressenyes periodístiques, el fet de no poder aixecar el tres de set suscità la indignació de la premsa:

"Ens causa pena que els Xiquets surtin de Valls per aixecar castells que propaguen un fals concepte d'aquest folklore de la nostra terra. Si no poden plantar ni el tres de set és millor que es quedin a casa..."22

No hi faltà resposta per part del Ramon Tondo (Ramon de Rabassó), però la presència castellera a la ciutat continuà sent esporàdica. Crida, emperò, l'atenció, l'esment a l'aixecament de castells durant les festes de Gràcia del 1932, per part d'afeccionats locals. Les construccions que bastiren -entre les que es detecta un tres de cinc net aixecat al bell mig dels engalanats carrers -, mereixeren el següent comentari per part de La Crónica de Valls:

"(...) Molt digna de lloança ens sembla l'actitud d'aquells castellers si són, com diem, d'una colla d'aficionats d'allí, que, per donar més amenitat a la seva festa major, aixequen uns castells, petits per ésser reduïts el nombre dels de la colla, però que no deixen de tenir el seu valor.
Però com que l'enunciat dels gravats dels periòdics generalment peca de laconisme, tothom, excepte els coneixedors a bastament de l'art de fer castells, en llegir el que va sota l'esmentada fotografia pensarà que aquells castellers són de Valls i que la torre que aixequen és tal volta una de les seves millors exhibicions, quedant així un fals concepte dels castells. No és aquest el primer cas d'aquesta índole que es dóna; l'hem vist repetir en diverses ocasions".

Algunes d'aquestes ocasions podrien haver estat, per exemple, les experiències castelleres locals que tingueren lloc a la Ciutat Comtal la centúria anterior, i que coincidiren amb els moments de màxima presència castellera barcelonina, amb la fundació d'agrupacions locals ja esmentades anteriorment i , en suma, amb els millors moments de la Primera Època Daurada. El cas és que, a despit de les recances expressades pel cronista vallenc davant els poc acurats titulars de premsa, els castells, ni que fos d'una manera espontània i d'envergadura discreta, tornaven a tenir representació barcelonina.

No era d'estranyar, ja que les circumstàncies generals del món casteller començaven a adquirir l'agitació pròpia dels seus millors moments: semblava que els castells aixecaven el cap i la fosca època de la decadència tocava fons. L'agost d'aquell mateix any es carregava, a l'Arboç del Penedès, el primer quatre de vuit després de trenta anys d'haver-lo descarregat per últim cop.

Vents castellers

També va ser aquell mateix any, en plena efervescència de nacionalisme republicà, quan, arran de la visita de Manuel Azaña a Barcelona, hi acudiren la Vella de Valls i la vendrellenca Colla dels Mirons. Els castells que es bastiren al recinte del Poble Espanyol (entre els que s'incloïen el tres de set aixecat per sota i el quatre de set amb l'agulla), començaven a marcar distàncies d'aquelles sofertes construccions de les dècades anteriors.

L'escenari del Poble Espanyol hauria de capitalitzar les actuacions castelleres a la ciutat durant els propers anys. Així, el 1935 hi actuà la colla dels Xiquets del Vendrell, que procedia dels anteriors Mirons, en el marc de la Festa Major penedesenca que hi organitzava la Casa del Penedès de Barcelona. Hi plantaren, en senyal inequívoc de la millora que el registre casteller en general estava experimentant, la primera torre de set d'aquest segle a la Ciutat Comtal. El 26 d'abril d'aquell mateix any, la vallenca Colla Nova portava, una altra vegada a l'escenari del Poble Espanyol, el primer quatre de vuit del segle a la ciutat de Barcelona.

Passat el parèntesi de la Guerra Civil, els castells es referen aviat i, després de les unificacions forçoses, per motius marcadament polítics de les agrupacions de Valls, Tarragona i El Vendrell, els castells de vuit no trigaren a reaparèixer. El panorama festiu a la ciutat de Barcelona, però, distava molt de poder permetre's el luxe de portar castells. Era una època en què -fins i tot les primeres ballades de sardanes havien generat repressió i alguna detenció-, els castells semblaven fora de lloc.

Amb la situació social un xic més relaxada, i amb cobles sardanistes que ja apareixen amb certa freqüència, el 1946 actuaren els Xiquets de Tarragona (unificades, desprès de la Guerra Civil, les colles Nova i Vella d'aquella ciutat) a les festes del barri de Sants; i l'any següent reincidien a Barcelona. També el 1947 veié castells de la mà de la vallenca Muixerra, que, tornant de les fires de Sant Narcís de Girona, arribà a la Ciutat Comtal a les onze de la nit i aixecà, a la Gran Via davant de l'antic Hotel Ritz, i amb gran expectació popular, castells nocturns, entre els que figurà el tres de set a aixecat per sota.

La resposta a aquella sonada actuació de La Muixerra la donà la setmana següent la Colla Vella (reagrupada aquell mateix any), que actuà a l'Hospital de Sant Joan de Déu, en una actuació benèfica. Arrodoní aquesta exhibició amb una altra, a la plaça de Catalunya, amb assistència multitudinària, que serví també per recaptar fons per a la institució hospitalària. Així doncs, Barcelona es feia escenari de les primeres actuacions de la Vella, després de la seva restructuració.

Aquesta tònica s'anà reforçant i, segons començaren a aparèixer noves colles, la capital en reclamava la presència. Així, el juny del 1948 actuaren a la Rambla i la plaça de Sant Jaume (gairebé desproveïda de públic) els recentment formats Xiquets d'Aramprunyà, colla, actualment desapareguda, fundada per l'ancestral nissaga castellera dels Batet, sota la direcció del Josep Batet, en la propera població de Gavà. El 8 de desembre d'aquells mateix any La Muixerra aixecava a la Plaça de Catalunya, i envoltada d'un públic assegut en cadires, el quatre de set amb el pilar, i aquesta mateixa agrupació aixecà la torre de set davant de la "Casa de les Punxes" el maig del 1949.

La torre de set continuaria sovintejant a la Ciutat Comtal, i l'any 1951 (un dels més gloriosos de l'època, en haver descarregat els Nens del Vendrell, per primera vegada en la centúria, el tres de vuit) veié una Mercè castellera digna de les seves millors èpoques. Barcelona anava convertint-se en una plaça castellera amb data fixa al calendari i, tant la Colla Vella de Valls, com els Nens del Vendrell i els novells Castellers de Vilafranca, començaren a acudir amb regularitat a la cita mercenària de la ciutat, que en alguna ocasió es convertí en un autèntic "banc de proves" per a diades posteriors. Així, el registre escrit del Nens del Vendrell per a aquell gloriós 1951 recull:

"(...)
Setembre, 24. Barcelona. "2 de 7" i "4 de 7" amb el pilar. Octubre, 12. Barcelona. Perfeccionament del "3 de 8". Octubre, 15. El Vendrell (fires de Santa Teresa). "2 de 7" i el "3 de 8". (...)" 23

El "magnetisme" barceloní

El ressorgiment casteller barceloní tingué un protagonista local, el Cos de Castellers de Ballets de Catalunya, la formació del qual, a les acaballes del 1958, ja ha estat comentada anteriorment. Amb la seva actuació, continuada fins al 1963, la presència castellera a Barcelona deixà de dependre de les disperses, tot i que regulars, compareixences forànies. Després de la desaparició d'aquesta colla, la presència dels castells al Cap i Casal enllaçà, com ja veurem, amb les tres edicions dels concursos de Can Jorba, que començaren l'any següent (1964-1966) i, no gaire després, amb la fundació dels actuals Castellers de Barcelona (1969).

Ja hem vist com la capital havia exercit, durant més d'un segle, una marcada atracció per les colles castelleres. Gairebé totes les formacions existents fins al moment hi havien acudit en algun moment de la seva història, per raons de tota mena (festivitats de la Mercè, exposicions internacionals, actes benèfics, concursos castellers i reclams de caire econòmic). Colles tarragonines, vallenques, vendrellenques, vilafranquines, i fins i tot montblanquines, s'havien donat cita a la capital des de mitjans del segle XIX.

Aquesta acció polar, deguda durant molts anys a cert sentit de capitalitat que semblava obligar la Ciutat Comtal a congregar totes les mostres de catalanitat concebibles, més que a l'existència d'una afecció castellera del tot consolidada, no s'afeblí amb l'aparició de colles estables dins l'àmbit barceloní. Ans el contrari, l'activitat castellera que desplegaren els Castellers de Barcelona i els seus antecessors serví per reforçar la "consciència castellera" de la ciutat i, conseqüentment, la demanda de castells.

Aquesta "consciència castellera", poc entesa de quatres, tresos o torres, es limitava potser a un simple "coneixement d'existència" o a l'enfortiment de l'admiració pels castells, més que per a la creació d'una "afecció" estrictament parlant. A tall de mostra de l'esforç conscient que realitzaren els Castellers de Barcelona durant els seus primers anys d'activitat per a la divulgació del fet casteller dins l'entorn urbà, reproduïm part de la circular que l'agrupació publicà per al 27 de març de 1976:

"celebrarem una xerrada castellera, amb passada de pel·lícules sobre el tema. Hem estat convidats a fer aquest acte, per a divulgar el fet casteller. Poden assistir-hi tots els castellers de la nostra Colla (amb la deguda compostura)".

La iniciativa tingué lloc al Centre Comarcal Lleidatà de la Ciutat Comtal i denota la consciència de divulgació que les colles urbanes, en aquest cas la barcelonina, van, aviat, assumir com a necessitat de supervivència. Sota la denominació de "divulgació cultural" o amb el més modern apel·latiu d'"operacions de marketing", aquesta mena d'activitats és, encara avui, una constant dins les dinàmiques de les colles de la gran ciutat.

En tot cas, la vinculació dels castells amb els actes festius de la ciutat començà a créixer com mai. Hom recorda amb facilitat les intervencions castellers realitzades el 12 de novembre del 1974 a Can Barça, amb motiu de les celebracions del 75è. aniversari del Club. Hi participaren la Vella de Valls, els Castellers de Vilafranca i els Nens del Vendrell; entre altres castells, les dues primeres colles hi plantaren sengles quatres de vuit i l'agrupació vendrellenca una nogensmenys sorprenent torre de vuit folrada, sota la il·luminació nocturna del Camp Nou (la primera torre de vuit que mai no havia vist la ciutat de Barcelona, si més no durant el segle XX).

A part d'aquesta magnífica participació, n'abundaren d'altres, sens dubte menys sonades, però que significaren una persistència castellera a la ciutat que acabaria convertint-la en un dels miralls més llustrosos del món casteller. Així, les colles locals (l'actual, o la seva predecessora dels Ballets de Catalunya) participaren en actes de caire institucional o popular, com ara la inauguració del nou emplaçament del monument a A. Clavé (1959), les celebracions dels actes en commemoració de la Declaració dels Drets Humans (1973), diversos actes festius al mateix camp del F. C. Barcelona (1974, 1994, 1998), participació durant les celebracions amb motiu de les grans victòries de l'equip, actes esportius de tota mena (arribada de la Flama Olímpica, cerimònies d'inauguració del Jocs Olímpics i Paralímpics de Barcelona, final de la Lliga Mundial de futbol americà, amb els Barcelona Dragons, a l'Estadi Olímpic, el 1997) o populars (espectacles piromusicals a l'avinguda de Maria Cristina) per citar-ne només una petitíssima part entre la multitud de inauguracions, commemoracions, actes reivindicatius i festes de barri.

Aviat, Barcelona acabaria convertint-se en un aparador del fet casteller, portes endins, com ja hem vist, i també portes enfora: la progressiva internacionalització de la ciutat com a centre de conferències i d'esdeveniments, de relleu fins i tot mundial, acabà elevant la "demanda" de castells fins a cotes sorprenents que, aviat, els propis castellers locals no foren capaços de satisfer, senzillament per manca de temps. Amb la proliferació de colles castelleres dels anys setanta i dels vuitanta, les noves agrupacions actuaren, segons anaven apareixent, a la Ciutat Comtal en una ocasió o altra. Barcelona ja no era només una "plaça castellera": s'havia convertit en un autèntic centre d'activitat castellera que, si bé sovint no es caracteritzava per la magnitud de les construccions, sí que denotava una vitalitat inusitada en tota la seva història.

Aquesta tònica s'enfortí a mesura que el fet casteller començava a albirar la seva "Segona Època d'Or", i es donaven ocasions en què, en un mateix diumenge, se celebraven, simultàniament, més de dues diades a indrets diferents de la ciutat, protagonitzades per colles locals i forànies, emmarcades dins d'exhibicions castelleres de rigor, o com a actes festius en congressos o celebracions. De vegades, colles de fora complien amb les demandes barcelonines d'exhibicions castelleres, amb motiu, principalment, de congressos, mentre els locals actuaven a places de fora de la ciutat. En alguna ocasió, fins i tot, els Castellers de Barcelona van haver de dividir els seus efectius per poder complir amb requisits protocol·laris que reclamaven "pilars commemoratius" a més d'un indret simultàniament. Barcelona havia passat a ser un autèntic mostrari casteller, on les diverses promotores d'espectacles iniciaven una notable activitat de contractació de colles castellers, i on es començava a generar un petit "mercat d'actuacions", molt preat entre les agrupacions castelleres d'arreu.

Culminació d'aquest batibull casteller en què s'estava convertint la Ciutat Comtal, fou la cerimònia d'inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona, el 1992, on setze colles castelleres de tot el país aixecaren els seus castells sota l'ull internacional de les cambres de televisió, que els retransmetrien a tot el planeta (llevat d'aquells indrets on una pausa publicitària en tallà l'emissió parcialment, entre ells, paradoxalment, el Principat mateix).

4 de 8 descarregat pels Castellers de Barcelona a VilafrancaCal avaluar aquesta tendència, però, dins de la seva mesura, ja que, mirada amb justícia, aquesta versió de la Barcelona castellera no és, tot i el seu indiscutible valor, conceptualment "pura". De fet, els Castellers de Barcelona realitzaren les seves primeres construccions superiors als sis pisos a places no barcelonines, com ara Vilafranca (primers quatre de set -Sant Fèlix, 1971-, i tres de set -novembre, 1971-, tres de set aixecat per sota -Màrtirs Street, 1979-, quatre de vuit descarregat -Màrtirs, 1982) o Tarragona (primer quatre de set amb l'agulla -concurs, 1974), Altafulla (primer cinc de set -1978) o Santa Coloma de Gramenet (torre de set, 1979). Així, no és del tot forassenyat afirmar que el creixement casteller de la ciutat es produïa primer en sentit horitzontal (més diades, més colles, més castells), i després en sentit vertical (rarament es veien construccions de vuit pisos, i els propis castellers locals assolien les seves primeres fites fora de la ciutat, per portar-les a la capital en ocasions posteriors).

Durant aquest període de creixement i expansió del fet casteller a la ciutat, fou la diada de la Mercè la que concentrà les actuacions més destacades, tot i que altres actuacions, com per exemple la Festa Major de Sarrià i els Aniversaris dels Castellers de Barcelona (celebrats a diferents barris de la ciutat), també veieren castells de gran mèrit, tot i no assolir la categoria de nou.

Fou al llarg dels any noranta quan les grans construccions comencen a donar-se fora del marc de la diada de la Mercè. En aquest sentit cal destacar els castells alçats pels Minyons de Terrassa i la Colla Vella dels Xiquets de Valls pel XXX aniversari dels Castellers de Barcelona, celebrat a la Plaça Sant Jaume el 20 de juny de 1999.
Un any més tard els egarencs, en el següent aniversari dels barcelonins, descarregaven el quatre de nou amb folre a la Plaça de Santes Creus a Horta, el primer castell de nou que es veia a Barcelona fora de la Plaça Sant Jaume. El mes d'agost, en motiu de la Festa Major de Gràcia, la Colla Vella dels Xiquets de Valls carregà el tres de vuit aixecat per sota a la Plaça Rius i Taulet.
L'any 2001, també per l'Aniversari dels Castellers de Barcelona, tingué lloc una actuació castellera el 14 de juliol a la recentment inaugurada Rambla del Raval. Allà els Castellers de Barcelona carregaren el 5 de 8, mentre que novament els Minyons de Terrassa el descarregaven, junt amb el pilar de set amb folre. A mitjans d'octubre, en motiu de la VIIIa diada dels Castellers de Sants, els Castellers de Vilafranca descarregaren el tres i el quatre de nou amb folre a la Plaça Bonet i Muixí del barri de Sants.
L'any 2002 la Festa Major de Nou Barris veié com els Minyons de Terrassa carregaven, el 19 de maig, un tres de nou amb folre davant de la seu del Districte. Setmanes més tard, els egarencs descarregaven a la Plaça Sant Jaume, pel XXXIII Aniversari dels Castellers de Barcelona, el cinc de vuit, el quatre de vuit amb l'agulla y el pilar de set amb folre, en una actuación en la qual els anfitrions es varen atrevir amb el tres de nou amb folre que va quedar en un intent.

Salvant, doncs, l'enorme distància del temps i la, potser encara més gran, dels mitjans, hom no deixa de percebre certes afinitats, pel seu caràcter d' "exhibició", entre, per exemple, el concurs de 1902 i aquesta gran exposició universal dels castells que fou la cerimònia olímpica de noranta anys més tard, i que hem considerat com una de les màximes expressions del dinamisme casteller de la ciutat.

Així, l'enriquiment qualitatiu de la ciutat de Barcelona, pel que fa a la seva vessant més purament castellera, cal buscar-lo, doncs, en un altre factor d'importància capital: la diada castellera de la Mercè.


La importància de la Mercè
La Mercè, una diada gran

Si en l'actualitat hi ha alguna diada castellera a la ciutat de Barcelona que aixequi l'expectació pròpia de les grans exhibicions tradicionals, aquesta és la diada de la Mercè. Emmarcada dins les festivitats de la patrona de la ciutat, el dia gran de les festes barcelonines és, actualment, testimoni d'una de les manifestacions més importants de la temporada castellera. La història de la diada de la Mercè és plena d'alts i baixos i, si bé es pot dir que a partir del 1994 va assolir la categoria de diada puntera, els seus començaments distaren molt de ser comparables amb l'exuberància de la gran festa castellera que és avui.

No és difícil resseguir les claus que feren de l'exhibició allò que ha arribat a ser. Acaronada amb abnegació pels irreductibles de la colla de Barcelona, i amb el suport de la Casa Gran barcelonina, va ser l'afany d'aconseguir una diada de celebració regular a la capital de Catalunya allò que va arribar, el 1985, a portar per primera vegada la festa major dels Castellers de Barcelona, de cap a fi, a una emissió televisiva (pel circuit català de TVE), en una època quan les diades castelleres amb prou feines superaven la categoria de "curiositat folklòrica" dins les programacions.

Però abans d'aquesta època dolça - presidida pel seguiment multitudinari de la diada i per construccions castelleres de magnitud i abans fins i tot de l'aparició de l'actual colla de la ciutat-, els castells no eren quelcom del tot aliè a la festa gran del Cap i Casal de Catalunya. Cal remuntar-se ben enrere en el temps per trobar alguna de les primeres documentacions que acrediten la celebració d'una actuació castellera dins els actes de la Festa Major.

Una notícia del 23 de setembre del 1859 que recull el Diario de Barcelona descriu l'exhibició duta a terme aquells dies:

"En la plaza de la Constitución, el Baile de Valencianos ha hecho sus castillos de hombres. Aunque han estado muy distantes de hacer lo que hacen en el campo de Tarragona, tomándose por cosa improvisada no ha sido cosa de silbarlos"24.

No és possible assegurar si aquesta primera actuació documentada dels castells (la denominació dels quals encara no estava gens consolidada i sovint eren anomenats Xiquets de Valls, Ball de Valencians i, fins i tot, Moixiganga) dins els actes de la Mercè fou en realitat la primera vegada que es bastiren construccions humanes dins el marc de la festa, però en tot cas la notícia traspua la desigual acollida que el fet casteller gaudí a la ciutat de Barcelona, no només en aquella suposada primera intervenció mercenària, sinó en nombroses ocasions posteriors.

Desigual, si més no, per a la premsa, com ja hem vist anteriorment. La "plaza de la Constitución" (l'actual plaça de Sant Jaume) havia de ser testimoni de grans fites i d'una llarga història castellera; i la placa que encara figura a la façana de l'Ajuntament amb l'antic nom de l'indret ("plaza de la Constitución") havia de presidir esplendoroses construccions castelleres i acabar apareixent, impertèrrita al pas del temps, a la multitud de fotografies que les han recollides en els últims anys, com si aquella fos un recordatori irònic i somrient d'aquella ressenya.

El Diario de Barcelona va publicar, a l'almanac per al 1872, un altre esment a la participació castellera dins els actes de la Mercè de 1871. Així, descriu com el dia 24

"...por la tarde se sortearon en la plaza de Palacio lotes a niñas pobres, los ampurdaneses bailaron las "sardanas llargas", los xiquets de Valls hicieron sus castillos de hombres, los niños de la Casa de Corrección el baile de gitanos y recorrieron las calles los gigantes de la ciudad, los de Santa María y los del Borne"25.

Convé recordar que en aquesta diada de la Mercè de 1871, podria haver-se descarregat el primer castell de nou de la història de la ciutat de Barcelona.

No és del tot agosarat, doncs, aventurar que -donada aquesta abundant enumeració de manifestacions populars, dins les quals s'enquadraven els castells, així com l'esment d'exhibicions castelleres als programes de festes d'altres anys- l'aixecament de castells podria no ser un acte purament eventual, i que, potser durant molts anys, formaren part, presumiblement discreta però fidel, dels actes festius de la Festa Major. Hom recorda, per cert, que el pressupost municipal d'aquella Mercè, els actes festius de la qual duraren vuit dies, ascendia a un total de 40.000 pessetes.

Prova d'aquesta presència més o menys continuada són les nombroses ressenyes periodístiques que ens han arribat de la mà dels diversos treballs de recerca que hi versen. Així, l'any en qüestió, el 1871, l'esmentat rotatiu barceloní avançava, amb data del 23 de setembre que, entre tota aquella mostra de folklore festiu:

"llamará especialment la atención la de los 'Xiquets de Valls' el número de los individuos que la formarán se elevará a cincuntena y entre los ejercicios y castillos que tratan de ejecutar los habrá de gran efecto y algunos completamente nuevos"26.

És probable que aquest anunci no estés gaire documentat, ja que sembla prou difícil que els Xiquets de Valls aixequessin construccions inèdites en aquella ocasió, però, en tot cas, l'endemà del dia 24 La Crónica de Cataluña describí l'actuació dels Xiquets de Valls, els quals, "formando sus atrevidos castillos admiraban al público". El Brusi glossa l'activitat de la tarda tot recollint que aquells realitzaren:

"atrevidos castillos de hasta seis pisos, demostrando en ellos fuerza y agilidad sumas. Este espectáculo que podría ser visto por el numeroso gentío reunido en la plaza de Palacio fue extraordinariamente aplaudido".

Cinc anys després, aquesta mateixa publicació recull la participació castellera a les festes, i un altre esment pertany al Programa il·lustrat de las firas y festas de Barcelona, 1877, on uns versos senzills recullen aquesta participació durant els dies 23 i 25 respectivament:

Ja es la vigilia arrivada,
y entre nanos y jegants,
xiquets y demés mainada
la Festa han inaugurada
ab gran goig de xichs y grans

***

Xiquets de Valls altra volta,
músicas del Ampurdà
jegants ab tota sa escolta
y algun altra poca solta
avuy la marxa obrirà.28

Aquelles festes foren comentades pel Brusi, en la seva edició del dia 24:

"toda la mañana de ayer estuvo lluviosa, y como después de mediodía cesara la lluvia, á las cuatro de la tarde, mientras la campana de la Catedral Basílica y de la de la Merced tocaban á vísperas solemnes, salieron de la Casa Consistorial los gigantes payeses del Borne, los Xiquets de Valls y las coplas ampurdanesas á recorrer la ciudad".29

La notícia glossa també la participació d'uns presumptes Xiquets de Barcelona als actes d'inauguració de la festa:

"á las siete y media de la noche de ayer salió de las Casas Consistoriales el llamado Pasacalle, anunciando la inauguración de las Ferias y Fiestas de Nuestra Señora de las Mercedes. Abrían la marcha, la guardia municipal a caballo con hachas encendidas, seguían los gigantes y los Xiquets de Valls y de Barcelona...".30

Una altra notícia reforça definitivament la idea de l'aparició de, com a mínim, una iniciativa autòctona de crear una colla pròpia ja per aquelles dates. Es tracta de la ressenya de La Crónica de Cataluña que, cinc dies més tard comentava com "los muchachos callejeros están imitando á los Xiquets de Valls, formando torres y castillos por esas calles y plazas". El 20 d'octubre d'aquell mateix any, describí

"cuanto agradaron los Xiquets de Valls, con sus atrevidas y arriesgadas pirámides" i "los de Barcelona con sus arcos y columnas".31

Els dos anys següents també hi hauria participació castellera a la Mercè. Així, el 25 de setembre del 78 La Imprenta glossa com "ayer recorrían las calles levantando las llamadas torres i castillos varios que constituyen una comitiva titulada Los Xiquets de Barcelona"32, mentre que el mateix dia La Correspondencia de Cataluña comenta com "hemos visto que recorría nuestras calles una comparsea de paloteo y otra de Xiquets de Valls, ó de Hostafranchs, que para el caso es lo mismo, formando torres y castillos"33. L'any següent, tant el Brusi com La Crónica i El Correo recullen notícies sobre la cercavila castellera i les construccions aixecades pels carrers.

No hi ha cap dubte que, ni que fos a tall de curiositat local, el seguiment dels castells era prou important com per figurar a les publicacions periodístiques barcelonines. No és possible documentar si aqueixes experiències castelleres autòctones foren prou consolidades. Sí que és fàcil aventurar, emperò, que aquells nuclis castellers estiguessin força vinculats a la població immigrada de zones tradicionalment castelleres. En tot cas, en les darreries del segle XIX, la vinculació dels castells amb les festes de la Mercè estava experimentant un moment dolç que començaria a decaure durant l'anomenada "Primera Època d'Or" dels castells, però que duraria fins a les primeres fases de la decadència.

A partir de la dècada de 1880 els esments que fan referència a la participació castellera durant la Mercè comencen a minvar. Seria massa arriscat pontificar-ne les causes o vincular-les al fet que, en molts casos, les ressenyes periodístiques recullen més comentari sobre els aspectes menys vistosos de les diades, com ara les lesions; però si que és cert que, mentre s'arribava al clímax casteller del segle XIX a les comarques meridionals, la presència castellera a Barcelona començava a decaure.

D'aquella època ens arriben una sèrie de notícies relacionades amb la Mercè34. Així, La Vanguàrdia del 26 de setembre de 1882 glossa com "los chiquets de Valls recorrieron las calles, donde ejecutaron sus altas torres y otros juegos". L'any següent, tant La Crónica de Catalunya com La Renaixensa comenten la participació vallenca en els actes, que incloïen la col·locació de la primera pedra del monument a Clavé. D'aquell mateix any paga la pena esmentar, pel seu to certament desafinat, que recorda les primeres notícies castelleres de vint anys abans, les cròniques d'El Diluvio: l'edició del 24 recull com

"ayer recorrieron las calles de esta ciudad algunas coplas ampurdanesas, Ball de Bastons, Xiquets de Valls y otras magigangas; propias de la fiesta de una aldea".

La del 26 glossa com un espontani, a la plaça de la Universitat, va tenir la idea d'imitar "los peligrosos ejercicios de los Xiquets de Valls" i que aquest caigué "con tan mala suerte que se rompió la clavícula izquierda".


La Mercè i els concursos castellers

Es constata, en plena decadència castellera, la participació dels Xiquets de Valls en les festes barcelonines. L'any 1902 presencià una espectacular eclosió festiva, ja que l'Ajuntament organitzà una Festa Major que obtingué una màxima acollida popular. Clovis Eimeric (pseudònim de Lluís Almerich) calcula, a la seva obra Tradiciones, fiestas y costumbres populares de Barcelona, que 150 000 persones es desplaçaren a la capital amb motiu de les celebracions de la Mercè.

L'exhibició castellera de la Mercè d'aquell any tingué una caire especial: es va tractar d'un concurs, el primer, estrictament parlant, enregistrat en la història del fenomen casteller. Així, el Programa Oficial de las Fiestas Populares de Ntra. Sra. de la Merced: 23 de Septiembre á 2 de Octubre anunciava el "concurso regional de Xiquets de Valls".

Tot i que la descripció del fet casteller sovint ha anat acompanyada de molta discussió sobre la seva natura, un dels enfocaments que es pot donar a l'estudi del fenomen dels castells és l'esportiu. Així doncs, no és del tot aliena la consideració dels castells com a esport popular, que adquirí la seva forma d'expressió actual, com tants altres, al llarg dels segle XIX: el futbol, el rugbi, etcètera, la major part dels quals tenen la característica comuna de tractar-se d'esports d'equip. És sobrer dir que els castells tenen una clara arrel tradicional i popular, però el mateix es pot dir del futbol i del rugbi: ambdós procedeixen d'una forma de competició entre pobles, en la qual participava tota la població enfrontant-se per la possessió d'una pilota. L'origen popular dels castells, el seu ampli seguiment social i el fet que molts dels seus contemporanis els veien com a una forma d'exercici gimnàstic ens poden donar la clau de la seva ràpida i brillant expansió i, de la mateixa manera, de la seva decadència.

Podem dir que els castells, a mitjans del segle XIX, eren un fenomen de masses perfectament arrelat al Camp de Tarragona. A molts pobles i ciutats, les seves actuacions constituïen el plat fort de la festa, i eren seguides per una munió d'entusiastes. Les colles de Xiquets de Valls comptaven amb nuclis de fidels seguidors a les principals poblacions, els quals els donaven suport a plaça i en molts casos acabaren esdevenint el nucli de noves colles castelleres, com la dels pagesos i la dels pescadors a la ciutat de Tarragona.

Així, l'exhibició castellera de les festes de la Mercè de 1902, tingué lloc en una època d'expansió esportiva, i els castells foren llavors sotmesos per la seva vessant més esportiva. Recordem que encara no feia tres anys que s'havia fundat el F. C. Barcelona, i sis de la celebració a Atenes dels primers Jocs Olímpics de l'Época Moderna. Així, en plena generació del fenomen esportiu com a activitat de masses, la Federació Gimnàstica Espanyola va organitzar tot un seguit de proves atlètiques, dins de les quals s'incloïa la competició castellera. No es fa estrany, doncs, que la publicació La Veu de Catalunya recollís la crònica d'aquell concurs dins de les seves pàgines d'esports.

Mon Casteller35 eprodueix un article, sembla ser que inèdit fins al 1981, obra de l'insigne folklorista Aureli Capmany, que descriu l'esdeveniment de la següent manera:

"Van concórrer-hi dues colles de Valls: la Vella, amb 52 individus, i la Nova, amb 54. Tenien d'aixecar cinc castells cada colla, és a dir, quatre torres i un espadat, amb la condició de no esmerçar més de mitja hora per a fer aquest exercici. Vaig ésser honorat amb la invitació de formar part del jurat per a l'adjudicació dels premis, concedits el primer a la Colla Vella i el segon a la Nova.

Aquesta ha estat la primera vegada que els castellers han pres part a un concurs de caràcter general i s'ha de fer constar que els espectadors s'engrescaren de valent amb aquesta mena de consagració d'un exercici popular tan volgut arreu de Catalunya. Els aplaudiments tant anaren als executants com als que els admetien oficialment com a veritables atletes que són"

La ressenya no amaga l'esperit esportiu del qual aquesta exhibició va ser producte. I, com a concurs que era, va estar envestit de la cerimònia normativa que acompanya els esports i que, fins al moment, havia esta del tot inèdita al món dels castells. Si bé no hi hagué la reglamentació per punts que caracteritzaria els posteriors concursos castellers, l'intent de sotmetre l'aixecament de construccions a la disciplina del cronòmetre és senyal inequívoc d'aquella fal·lera competitiva que recorria Catalunya. En tot cas, aquell primer concurs de la història, dut a terme en la llavors "gens castellera" ciutat de Barcelona, no va tornar a reeixir, i aquella edició, celebrada a la plaça d'Armes del parc de la Ciutadella, no va ser més que un fenomen aïllat en plena decadència castellera. Mostra del mal moment de forma que vivien aquells "atrevidos castells", no és altra que el fet que la construcció guanyadora fou el tres de set aixecat per sota, executat per la Colla Vella, i que l'any següent es fes a El Vendrell l'últim quatre de vuit abans de la revifalla, trenta anys després (excepció feta del "carro gros" carregat el 1908, a Vilafranca, segons testimoni del traspassat Emili Miró).

La Colla Vella va rebre com a premi 150 pessetes, avalades pel castell esmentat així com pel dos de sis, el tres de set, el quatre de set amb el pilar i el pilar de cinc; mentre que la segona classificada, la Colla Nova, rebia 100 pessetes pels seus dos tresos de set (intent, el primer, descarregat, amb figuereta, el segon), el quatre de set, el dos de sis, el tres de sis aixecat per sota i el pilar de cinc.

En Josep Piñas i Mercadé publicà a Cultura (Valls, agost de 1948) que els participants vestien

"encara camisa blanca i el pantalon blanc amb faixa negra. El pom de dalt lluïa un cosset blau amb brodats valuosos, moltes vegades d'or i argent"36.

Abillaments preciosos, sens dubte, però destinats a desaparèixer.

La presència castellera durant les festes barcelonines va continuar sent esporàdica durant molts anys i poques ocasions esdevingueren centrals, no només per l'evolució castellera del país, sinó també per a les celebracions festives. Com ja hem vist, però, a partir de la segona meitat de la dècada del 1940, els castells començaren a reforçar la seva presència a la capital, i des del 1951 la Mercè gaudí de les actuacions de les colles del moment. Entre aquestes, fou de vital importància per a la implantació del fet casteller a la capital l'actuació que el setembre de 1958 dugueren a terme els Nens del Vendrell, que fou detonant, segons recull Raimon Cervera, de la creació d'una colla que seria el germen de l'actual formació castellera del Cap i Casal: el Cos de Castellers de Ballets de Catalunya37.

La Mercè dels concursos restaria adormida fins a més de seixanta anys després. El 27 de setembre de 1964 la casa comercial Jorba-Preciados organitzà, al Portal de l'Àngel de Barcelona, un concurs casteller, novament emmarcat dins els actes de la Festa Major. L'activitat veié posteriors reedicions en 1965 i 1966 (celebrades respectivament els dies 26 i 25 de setembre) sota la denominació de "Gran Trofeu Jorba-Preciados". Els concursos de Can Jorba, a més de tornar a dotar a l'activitat castellera d'una importància central dins els actes festius de la Mercè, tingué conseqüències notables en l'evolució del món casteller durant la dècada dels seixanta (hom calcula una assistència de públic multitudinària, d'uns 20.000 espectadors38, durant la segona edició que, a més, va ésser retransmesa per ràdio, igual que la primera).

D'una banda, tot i que en les dècades anteriors s'havien recuperat els castells de vuit pisos, aquestes construccions sovintejaven, cada vegada menys, les places castelleres. Els concursos de Barcelona serviren per revifar una rivalitat capitalitzada per la Colla Vella i pels Nens del Vendrell, que tingué com a resultat una dinamització de tot el fet casteller. La premsa en féu un seguiment extensiu, que incloïa discussions sobre les possibles mecàniques de desempat (acordat mitjançant la realització de tants tresos de set simultanis com colles empatades, que adjudicaria la victòria a l'agrupació que, descarregant-lo, l'hagués carregat més ràpid), i cartes dels lectors que reconeixien com "La gesta de la Colla Nova, per Santa Tecla (en esment al pilar de quatre caminat de consuetud, que, en l'edició de 1964 de la Mercè tarragonina, aquella colla va aconseguir arribar fins a l'Ajuntament, el dia abans del concurs) y la actuación de la Vella en Barcelona, han tenido la virtud de agitar el cotarro castellero".

A tots tres concursos es proclamà vencedora la Colla Vella dels Xiquets de Valls, que en totes tres ocasions va ser rebuda amb honors a la capital de l'Alt Camp, on davant el clamor popular es veieren obligats a presentar el trofeu a la multitud que l'esperava a la plaça del Blat vallenca, tal com es fa arreu amb els triomfadors de les competicions esportives de gran nivell. Després de la segona victòria a la capital, una orquestra precedí la desfilada dels vallencs pels carrers de la seva població, i hi va haver un pilar a la capella de la Verge de la Candela, mentre a l'església arxiprestal es cantà la Salve. En acabar, més castells a la plaça del Blat.

La glòria obtinguda a Barcelona es començava a valorar molt cara, doncs. Tant, que ja abans de la primera edició del concurs de Can Jorba, la Vella de Valls va fer arribar comunicacions al vallencs residents a la capital de Catalunya per tal d'obtenir-ne col·laboració a les pinyes. Una autèntica "estratègia de mercat" que la posterior colla barcelonina -igual que totes les colles d'àmbit urbà- es veurien forçades a adoptar futurament en un entorn metropolità on el poder de convocatòria és, com ja s'ha comentat, el principal cavall de batalla de les formacions castelleres. No deixa de ser curiós que sigui precisament la "colla degana" qui fos pionera també en un aspecte tan intrínsec de les colles de ciutat.

3 de 8 carregat per la Vella dels Xiquets de Valls al Concurs de Can Jorba de 1966Durant els tres anys consecutius dels concursos barcelonins els castells que s'hi presentaren varen anar en indiscutible millora. La primera edició tingué com a màxim exponent el dos de set de la Vella. La segona i la tercera, també de la mà de la mateixa formació, el quatre i el tres de vuit (aquest últim només carregat, però inèdit des del 1957). La progressió era innegable i, en tots els casos, les colles participants desplegaren a plaça castells i intents cada vegada de més magnitud: mèrit innegable d'aquestes edicions va ser el fet d'haver tornat a portar, per primera vegada des de feia trenta anys, castells de vuit pisos a la capital catalana. Els Nens del Vendrell aconseguiren en dues ocasions el quatre de vuit (en una, només carregat), i intentaren el tres de vuit; el dos de set sovintejà totes les edicions. Els concursos de la Mercè marcaren, doncs, una indiscutible revitalització de l'activitat castellera que, sense haver arribat a decaure, sí que estava patint cert estancament. En totes tres edicions, participaren totes les agrupacions castelleres existents (La Muixerra -1964-, la Vella de Valls, els Nens del Vendrell, la Nova i la Vella de Tarragona, els Minyons de l'Arboç i els Castellers de Vilafranca). Sens dubte, les tres Mercès de concurs convertiren Barcelona en el focus principal d'atenció castellera, categoria que no tornaria a recuperar fins a molt més endavant.

Però les exhibicions de Can Jorba no portaren només motius de celebració. Poc celebraren els Nens del Vendrell el seu segon lloc en la classificació del concurs de 1966, ja que es negaren a recollir el premi a causa de les desavinences amb el jurat, que va donar per bo un tres de set per sota que els vallencs executaren amb certa polèmica, a ulls dels vendrellencs, pel que fa al moment en què l'enxaneta efectuà l'aleta.

També varen marcar, els concursos del Portal de l'Àngel, la decadència definitiva de la colla de La Muixerra, hereva de l'antiga Colla Nova de Valls, que havia protagonitzat els primers episodis brillants de la renaixença castellera. El concurs de 1964 va ser una de les últimes aparicions de la colla vallenca. Va quedar en últim lloc, en no reeixir cap dels seus intents de tres de set aixecat per sota, dos de set i pilar de sis. Aquesta última foguerada de lluita li va valer, però, les 3.000 pessetes del premi a la combativitat.

Si bé els concursos castellers barcelonins serviren per dinamitzar el panorama de l'època, i suposaren una definitiva consolidació de la fórmula de concurs, després de l'edició de 1966, no es tornaren a reprendre, tot i que continuaren celebrant-se exhibicions dins el mateix marc. El 1968 se celebrà a Vilafranca el primer concurs de l'Anxaneta d'Argent, hereu d'una tradició de concursos que havia acabat de consolidar-se, d'una manera potser inesperada, a la ciutat de Barcelona, durant les festes de la patrona.


Anys de lluita

Les festes de la Mercè haurien d'esperar molt de temps, una altra vegada, per tornar a escriure pàgines d'or casteller, però després de l'última edició del concurs de Can Jorba un fet marcaria la posterior evolució castellera de la Festa Major; aquest no és altre que la fundació de l'actual colla dels Castellers de Barcelona, el 1969.

4 de 6 dels Castellers de Barcelona per la Mercè de 1969Aquell mateix any, la novella agrupació plantà els seus castells a la plaça de Sant Jaume, dins les activitats festives de la Mercè. Tot i que la seva actuació va ser prou discreta, i ben llunyana de les gestes realitzades per la resta de colles durant els concursos de Can Jorba -l'últim dels quals s'havia celebrat només tres anys abans- la primera intervenció dels Castellers de Barcelona marcà l'inici d'una participació castellera a les festes de la capital que es mantindria ininterrompuda -llevat de l'edició de 1977- durant gairebé trenta anys, és a dir, fins a l'actualitat. El quatre sis, descarregat, diversos pilars de quatre i el tres de sis carregat constituïren l'humil primer registre mercenari de l'agrupació.

Havien de seguir anys de vicissituds i d'una lluita constant per part dels barcelonins a fi i efecte de mantenir la presència castellera durant la Mercè. Hereva d'una tradició que mai no havia deixat de contemplar els castells com a curiositat folklòrica de la Catalunya Nova, espectacular, potser, però curiositat al cap i a la fi, l'existència d'una colla autòctona devia de ser contemplada tant per les autoritats municipals, pel públic, i possiblement per més d'un membre de la colla, com a una experiència efímera digna, a tot estirar, d'un somrís condescendent, d'un aplaudiment de reconeixement i d'una petita propina a l'enxaneta. A tota llum, els exercicis dels barcelonins durant la seva primera etapa distaven molt en alçada i en espectacularitat de les construccions que les colles tradicionals havien desplegat durant els concursos de Can Jorba.

Durant la primera participació de la colla a les festes de la Mercè, l'agrupació amb prou feines aconseguia altra gratificació que no fos un dinar i la possibilitat de poder tornar a formar part del programa de festes del dia 24. Per a molts, sens dubte, amb allò ja n'hi havia prou. Així, en una de les edicions, el llavors alcalde Porcioles recompensà el primer enxaneta de la colla, en Jordi Pallarès, a qui va recollir al balcó de l'Ajuntament, amb un bitllet de mil pessetes, un autèntic jornal aleshores.

La recollida dels enxanetes al balcó municipal per les autoritats locals, amb propina o sense, va ser una altra característica que, per les seves peculiaritats, va propiciar un altre aspecte indentitari de la diada castellera barcelonina: si bé, a la majoria de les places castelleres, la cerimònia del pilar al balcó es duia a terme com a cloenda de l'exhibició, a la Plaça de Sant Jaume serveix per inaugurar la diada. Aquest "daltabaix protocol·lari" encara perdura i, de fet, és una de les característiques que el públic entès no deixa de comentar cada any que presencia l'actuació castellera del dia de la Mercè. Es pot dir que és una altra mostra de la flexibilitat que les colles urbanes han hagut de saber desplegar dins d'un ecosistema, a priori, contra natura per als castells, on, si més no aleshores, l'exhibició castellera no constituïa de cap manera part central de les activitats festives i, per tant, no gaudia, sovint, del mateix interès per part de les autoritats que a altres indrets més "tradicionals". Àvids de fer-se un lloc perdurable dins el protocol festiu barceloní, els pilars al balcó passaren a realitzar-se en primer lloc i s'asseguraven, així, el beneplàcit tant de les autoritats com del públic.

Una altra iniciativa peculiar de la plaça barcelonina és la utilització de megafonia en directe, un fet que, sens dubte, sorprèn a afeccionats i castellers: poques places castelleres presencien actualment gestes com les dutes a terme a la plaça de Sant Jaume amb un acompanyament locutat. Si bé no va ser una pràctica del tot aliena a altres places tradicionals algunes dècades enrere, no falten actualment detractors de tal iniciativa, potser innecessària allà on el públic és entès i coneixedor dels protocols castellers. Tot i així, és cert que, durant molts anys, la locució de la diada castellera de la Mercè ha desenvolupat una tasca didàctica quant a la mecànica de les actuacions, que ha servit per conduir un públic sovint desconeixedor dels "quès", els "coms" i els "quans" dels castells.

Totes aquestes alteracions dels cànons castellers no són d'estranyar: les fotografies de l'època recullen com les construccions dels barcelonins a la plaça de Sant Jaume estaven, sobretot durant l'època de la transició política, presidides per uns balcons buits d'autoritats. L'acceptació popular de les actuacions del Castellers de Barcelona dins les festes de la ciutat va passar per moments que es podrien titllar, com a mínim, de "curiosos", i que anaven més lluny de la simple mancança de personalitats als balcons de la Casa Gran. Així, en edicions anteriors a la fundació dels Castellers de Barcelona, les colles convidades havien arribat a aixecar, sens dubte amb estupor, les seves construccions envoltats d'un públic que, amb un arrest d'"urbanitisme", havia estat disposat a la plaça assegut en cadires.

Ja amb participació dels castellers locals, durant les primeres edicions, la Guàrdia Urbana constituí un "cordó" afegit a la pinya habitual: el "cordó de seguretat", constituït per característiques tanques grogues, que impedia que el públic assistent, i fins i tot alguns simpatitzants que havien vingut a la plaça amb ànim de fer pinya, s'atansessin a col·laborar amb una activitat, "a totes llums", "arriscada". Circumstàncies similars de protocol festiu portaren, el 1975, la celebració de la diada castellera a la plaça del Rei, a causa del conflicte d'horaris que generà la multitud d'exhibicions festives programades per a la mateixa hora.

Aquesta "conflictivat" va ser, com veiem, causant de situacions ben peculiars i sovint poc previsibles en un entorn on els castells no gaudien de la importància actual. Foren una constant que es reproduí encara en ple període d'expansió castellera, fins i tot ja ben entrada la dècada dels noranta, quan la massificació de la diada i l'aglomeració de públic a l'antiga plaza de la Constitución féu entrar en polèmica el criteri dels castellers vers la ubicació i la mida de la tarima emprada per a concerts i la torre d'il·luminació i so associada. Aquestes tant obstruïen la visibilitat dels espectadors (que generaven un "con d'ombra" allà on les bastides eclipsaven l'aixecament dels castells) com impedien la incorporació de més públic a la plaça, ja que, sovint, aquell es veia obligat a congregar-se per tot el llarg del carrer Ferran fins a arribar a la Rambla.

Afortunadament per a la consolidació de la diada castellera de la Mercè, aquelles "curiositats urbanes" del començament, que els membres veterans de l'agrupació barcelonina encara recorden amb un somriure no desproveït de certa nostàlgia, van anar cedint, i aviat la colla barcelonina va començar a gaudir de la participació d'altres formacions castelleres que acudiren a Barcelona amb motiu de la festa Major.

La diada castellera de la Mercè s'anava consolidant: el públic cada vegada omplia més la plaça de Sant Jaume i l'agrupació barcelonina començava a recaptar les simpaties de l'afecció. L'any 1982 la diada de la Mercè es retransmetia, en connexions en directe per primera vegada, per televisió i, aviat, la multitudinària assistència de públic, propiciada sens dubte per les grans dimensions de la plaça de Sant Jaume, la convertirien en un dels dies de l'any que més públic en directe presenciava l'aixecament de castells, seguint el concurs celebrat a la plaça de braus de Tarragona, i per davant de moltes altres diades indiscutiblement més tradicionals que la barcelonina. La seva celebració entre l'Ajuntament i el Palau de la Generalitat la convertiren, també, en l'única diada presenciada, si més no parcialment, pel President de la Generalitat, cada any.

D'altra banda, la retransmissió televisiva del Canal 33 de la diada del vint-i-quatre de setembre de 1993 va assolir una quota de pantalla propera al 12 per cent, un rècord històric només superat per la mateixa diada l'any següent: el 1994 superà el 14 per cent. Una setmana i mitja més tard, la del Concurs de Tarragona s'apropà al 15 per cent39. La Mercè havia posat un gra de sorra (de la mida d'una roda de molí) en el procés de popularització del fet casteller.


La Mercè, una gran diada

La cercavila que porta els castellers dins la plaça de Sant Jaume el dia de la Mercè adquirí la seva ruta habitual després de les primeres edicions. Acabats els pilars de salutació a les autoritats, a la sortida de missa, davant la Basílica de la Mercè, la comitiva puja pel carrer Ciutat (que alguns castellers anomenen, per motius evidents, el "carrer dels nervis") i escomet l'entrada a plaça amb el pilar caminant. Pocs dels primers castellers de la colla haurien dit, vistes les dificultats dels començaments (quan la cercavila havia d'arribar des de tan lluny com la intersecció del passeig de Sant Joan amb l'avinguda Diagonal) que havia d'arribar el dia que les colles participants a l'exhibició castellera de la Mercè haurien d'acabar empenyent pas entre el públic que, senzillament, els impedia l'entrada donada l'aglomeració de la plaça. Però el cert és que, a poc a poc, la popularitat dels castells dins la diada de la Mercè assoliria cotes pròpies de diada puntera i l'expectació aixecada entre els barcelonins convertí la plaça de Sant Jaume en una de les més vibrants.

L'any 1982, la plaça de Sant Jaume veia el primer tres de vuit descarregat, de la mà de la Colla Vella dels Xiquets de Valls, i el 1983 els Castellers de Vilafranca hi carregaren la torre de vuit amb folre. L'any següent la Joves de Valls realitzava el primer intent de castell de nou a la ciutat (el quatre de nou amb folre) i el 1988, els Minyons de Terrassa hi portaven la primera torre de vuit amb folre descarregada i el primer pilar de sis de l'època moderna. Aquell mateix anys, per cert, els Castellers de Barcelona descarregaven, per primera vegada en plaça pròpia, el quatre de vuit.

La Mercè del 94 fou dissabte. El món casteller experimentava un moment de màxima puixança. La colla local feia tot just un any que havia carregat el seu primer tres de vuit. De manera extraordinària, i coincidint també amb el vint-i-cinquè aniversari dels Castellers de Barcelona, hi acudiren quatre colles (els locals, els Minyons de Terrassa, els Castellers de Vilafranca, i la Joves dels Xiquets de Valls). El cartell no defraudà, i els vallencs portaren a la ciutat de Barcelona el primer castell de nou pisos d'aquest segle (tres de nou descarregat). Vilafranca confirmà la consolidació de la diada amb el primer quatre de nou carregat a la ciutat, i els Minyons de Terrassa (els quals ja havien preconitzat la categoria de la plaça, en haver-hi portat el primer "cinc de vuit" descarregat, el 1990) carregaren la majestuosa torre de nou amb folre i manilles. Barcelona ja era una plaça "de nou", que havia vist per primera vegada tres construccions de nou pissos en un sol dia: la importància de la Mercè era un fet consagrat.

També aquell any, l'expansió del fet casteller "nadiu" de la ciutat havia assolit prou importància com per marcar la necessitat de celebrar dues exhibicions castelleres dins el programa festiu: a més de la gran diada esmentada, se celebrà per primera vegada la "diada de les colles locals", en què, aquell any, participaren, a més dels Castellers de Barcelona, la novella formació del barri de Sants. Celebrada des de llavors el diumenge més proper al dia 24, (i amb el precedent, cancel·lat per la pluja de la diada del "toc d'inici", plantejada sota aquest nom que finalment no es consolidà, ja el 1993), aquesta exhibició gaudí d'una bona assistència de públic i comptà, el 1997, amb la participació d'una nova agrupació barcelonina, els Castellers de la Vila de Gràcia, que ja havien plantat el seu primer pilar a la plaça de Sant Jaume durant les festivitat de Santa Eulàlia aquell mateix any. La "diada de colles de la ciutat" garantí, d'una banda, la participació de totes les colles barcelonines a la festa gran de la ciutat i, de l'altra, el manteniment d'un alt nivell casteller a la diada central.

El creixement de la Mercè castellera, emperò, no es limità al nombre de diades celebrades: el dia 24 de l'any 1995 caigué en diumenge i hi repetiren les colles convidades que, a més de portar una altra vegada un brillant repertori de castells de nou, enriquiren el registre de la plaça amb el primer cinc de nou amb folre carregat del segle, de la mà dels Minyons de Terrassa que, a més d'acudir en nombre ingent a bord de més d'una desena d'autocars i nombrosos vehicles particulars, noliejaren un tren especial per a components i simpatitzants de la seva colla. El "magnetisme" barceloní atreia colles, castells i, fins i tot, trens.

Les altres dues colles convidades, que aixecaren castells de nou, protagonitzaren una apassionada disputa pels pilars (Vilafranca el carregà de sis, i la Joves l'intentà de set). Els castellers locals feien un pas de gegant en la seva carrera descarregant el seu primer castell folrat, la torre de vuit, i estigueren a punt de coronar el cinc de vuit.

Amb el retorn de les Mercès "entre setmana", la importància de la diada no decaigué gens. Els Minyons de Terrassa tornaven a portar la incommensurable torre de nou amb folre i manilles, l'any 96, i els Castellers de Barcelona desplegaven dos intents de tres de vuit aixecat per sota, castell encara no assolit en el segle XX, i que poques places han tingut l'oportunitat de veure intentar. Potser va ser aquell el moment de màxima sinèrgia entre la colla barcelonina i el públic de la seva ciutat. Les posteriors edicions dels anys 97 i 98 veieren, una vegada més de mans dels Minyons de Terrassa, castells de nou pisos, entre ells un reincident cinc de nou amb folre carregat, el 1997.

Els castells de la diada de la Mercè havien assolit cotes inaudites que van arribar a suposar, per part de les colles punteres, notables renúncies a participar-hi, al·legant no poder presentar, a la ja insigne plaça, construccions del nivell que aquesta reclamava. Cal recordar que aquest tipus d'absències insignes ja s'havien produït amb anterioritat a places més "tradicionals". Així per exemple, la diada vilafranquina de Sant Fèlix, una de les cites castelleres més importants de l'any 1968, no comptà amb la presència de la Vella de Valls, formació que en el seu moment al·legà, a part de certes desavinences amb la puntuació dels castells d'aquella edició de l'Anxaneta d'Argent, curiosament, la mateixa raó per a no acudir-hi: el fet que la diada es celebrava en dia laborable40.

Les formacions que hi acudiren, a part dels Minyons de Terrassa, durant els anys 96, 97 i 98 (els Xiquets de Reus, en dues ocasions, i els Bordegassos de Vilanova), desplegaren un alt registre de castells de vuit, entre els que destaca el primer pilar de set amb folre descarregat pels vilanovins en l'edició del 98, enmig d'un entranyable ambient de germanor entre l'agrupació del Garraf i els Castellers de Barcelona, les vinculacions afectives de les quals es remunten als anys de les seves respectives fundacions: la colla local cedí el centre geogràfic de la plaça als vilanovins, que brindaren a la plaça el primer pilar de set descarregat a la ciutat de Barcelona.

La diada de 1999 fou una de les més glorioses que es recorden a la Plaça Sant Jaume. Per obrir plaça, els amfitrions, els Castellers de Barcelona, descarregaren el seu primer castell de nou: el quatre de nou amb folre. A continuació els Bordegassos de Vilanova també aconseguiren completar el seu primer castell de nou, en aquest cas el tres de nou amb folre. Per la seva banda, els Minyons de Terrassa descarregaren per primera vegada a Barcelona, la torre de nou amb folre i manilles. Els altres grans castells d'aquella diada foren un tres i un quatre de nou amb folre dels egarencs, un quatre de vuit amb l'agulla i un pilar de set amb folre dels vilanovins, a qui els barcelonins tornaren a cedir el lloc central de la plaça.

24 de setembre de 1999

El primer 4 de 9 amb folre descarregat
dels Castellers de Barcelona
23 de setembre de 2001

El primer 3 de 9 amb folre descarregat
dels Castellers de Barcelona

A partir del 2000 es va produir un canvi en l'estructura de la Mercè. La diada de les colles convidades i els Castellers de Barcelona tindria lloc el diumenge més proper al 24, a menys que caigués en 24 ja que llavors es celebraria aquell mateix dia, per tal de facilitar l'assistència de colles que tenien dificultats per venir la mateixa diada de la Mercè quan a les seves localitats d'origen aquest dia era feiner. D'aquesta manera el dia de la Mercè es reservava per la diada de les colles locals, les quals en cas que la Mercè fos en diumenge actuarien el dia festiu establert per l'Ajuntament de Barcelona, normalment el dilluns següent.

L'any 2000 els Minyons tornaren a protagonitzar la millor actuació de la diada, repetint els castells de l'any anterior. La Mercè de l'any següent, aquesta vegada celebrada el 23 de setembre, el diumenge més proper al dia de la Mercè, els Castellers de Barcelona descarregaven el seu primer tres de nou amb folre. Els acompanyaven la Colla Vella dels Xiquets de Valls, que realitzà la millor actuació de la diada, carregant la torre de nou amb folre i manilles i el cinc de nou amb folre, a més de descarregar el quatre de nou amb folre. Per la seva banda, el Minyons de Terrassa varen destacar per portar per primera vegada a Barcelona un castell de deu pisos, el tres de deu amb folre i manilles que quedà en intent. Malgrat això, assoliren la mateixa actuació dels dos anys anteriors.

L'any 2002 va tenir com a millor colla un altre cop als Minyons de Terrassa que s'atreviren amb el quatre de nou amb el pilar, un castell que varen aconseguir carregar. Per la seva part els Castellers de Barcelona carregaren el tres de nou amb folre i la Colla Joves Xiquets de Valls va fer castells de vuit. L'apoteosi pels barcelonins tindria lloc un any més tard, a la Mercè del 2003 els Castellers de Barcelona aconseguiren finalment descarregar el cinc de vuit en una de les diades més emotives i al mateix temps més àgils que es recorden en aquesta plaça. Els Castellers de Barcelona, que completaren també el tres de nou i la torre de vuit amb folre, varen estar acompanyats pels Minyons de Terrassa que destacaren amb el tres i el quatre de nou i pels Castellers de Vilafranca que assoliren el millor registre de la diada al descarregar el tres i quatre de nou folrats així com la torre de nou amb folre i manilles. S'ha de destacar que en aquesta diada cap dels castells intentats va fer llenya, tot i la seva dificultat, i tots llevat d'un que es va desmuntar abans de sonar gralles es descarregaren a la primera.

Sigui com sigui, el compromís dels Castellers de Barcelona amb la festa de la ciutat sembla continuar en peu, més enllà de les grans fites ja assolides per una plaça amb un nivell casteller consagrat i indiscutible: portar a la Mercè el bo i millor del món casteller.



Taules

Cites
  1. Món Casteller (Vol. II. p.227)
  2. Ballets de Catalunya. Quaranta anys! (pàg75 i 76), citat del periòdic Acción Católica, de Vilafranca del Penedès (octubre 1959).
  3. Món Casteller (Vol I, p. 87)
  4. Món Casteller (Vol I, pàgs 90 i 91)
  5. Món Casteller (Vol. I p. 109)
  6. Actuacions i projecció dels Xiquets de Valls a les places barcelonines durant la segona meitat del segle XIX. Quaderns de Vilaniu (Vol 30, p. 136)
  7. Món Casteller (Vol. I p. 133)
  8. Actuacions i projecció dels Xiquets de Valls .... Quaderns de Vilaniu (Vol 30, p. 137)
  9. "Notícies de Xiquets de Valls a Barcelona el 1852", a Foc Nou, nº, 59
  10. "Notícies de Xiquets de Valls a Barcelona el 1852", a Foc Nou, nº, 59
  11. Actuacions i projecció dels Xiquets de Valls .... Quaderns de Vilaniu (Vol 30, p. 137)
  12. Actuacions i projecció dels Xiquets de Valls .... Quaderns de Vilaniu (Vol 30, p. 137)
  13. Actuacions i projecció dels Xiquets de Valls .... Quaderns de Vilaniu (Vol 30, p. 138)
  14. Actuacions i projecció dels Xiquets de Valls .... Quaderns de Vilaniu (Vol 30, p. 139)
  15. Món Casteller (Vol I pàgs. 229 i 230)
  16. Actuacions i projecció dels Xiquets de Valls .... Quaderns de Vilaniu (Vol 30, p. 139)
  17. Món Casteller (Vol I pàg. 229)
  18. Actuacions i projecció dels Xiquets de Valls .... Quaderns de Vilaniu (Vol 30, p. 140)
  19. Actuacions i projecció dels Xiquets de Valls .... Quaderns de Vilaniu (Vol 30, p. 140)
  20. Fem pinya! (p.30)
  21. Fem pinya! (p.30)
  22. Citat a Món Casteller (Vol. I. p. 387)
  23. Transcrit de Món Casteller (Vol II. p.585)
  24. Citat a Món Casteller (Vol. I, p. 105)
  25. Citat a Món Casteller (Vol. I, p. 134)
  26. Actuacions i projecció dels Xiquets de Valls .... Quaderns de Vilaniu (Vol 30, p. 136)
  27. Actuacions i projecció dels Xiquets de Valls .... Quaderns de Vilaniu (Vol 30, p. 136)
  28. Citat a Món Casteller (Vol. I. p 141, 142)
  29. Citat a Món Casteller (Vol. I. p 141, 142)
  30. Citat a Món Casteller (Vol. I. p 141, 142)
  31. Actuacions i projecció dels Xiquets de Valls .... Quaderns de Vilaniu (Vol 30, p. 137)
  32. Actuacions i projecció dels Xiquets de Valls .... Quaderns de Vilaniu (Vol 30, p. 138)
  33. Actuacions i projecció dels Xiquets de Valls .... Quaderns de Vilaniu (Vol 30, p. 138)
  34. Actuacions i projecció dels Xiquets de Valls .... Quaderns de Vilaniu (Vol 30, p. 140)
  35. Món Casteller (Vol. I, p. 300)
  36. Món Casteller (Vol I, pàgs 90 i 91)
  37. Castellers de Barcelona, vint anys (p. 16)
  38. Història dels concursos de castells (p.49)
  39. Castells i televisió. La construcció mediàtica del fet casteller (p.129)
  40. Història dels concursos de castells (p.51)

Biografia

BARGALLÓ VALLS, Josep (1990): La colla Xiquets de Tarragona i la tradició castellera de la ciutat, El Mèdol, Col. L'Agulla, Tarragona.

BROTONS NAVARRO, Xavier (1995): Castells i castellers, Lynx, Barcelona.

CATALÀ I ROCA, Pere (dir.) (1981): Món casteller. (dos volums), Rafael Dalmau Editor, Barcelona.

CATALÀ I ROCA, Pere (1972): Llum de Festa a Barcelona, Caixa d'Estalvis "Sagrada Família", Sant Vicenç dels Horts.

CERVERA, Raimon (1990): Castellers de Barcelona, vint anys. Ajuntament de Barcelona, Barcelona.

DIVERSOS AUTORS (1983): Fets castellers. Aproximació històrica a una antologia fotogràfica castellera. Ajuntament de l'Arboç, L'Arboç.

DIVERSOS AUTORS (1998-12-30): Debats Castellers. El Mèdol, Col. L'Agulla, Tarragona.

GÜELL I CENDRA, Xavier (1998): "Notícies de Xiquets de Valls a Barcelona el 1852", a Foc Nou, num. 59, Colla Joves Xiquets de Valls, Valls.

JARIA I MANZANO, Jordi (1996): Història dels concursos de castells. El Mèdol, Col. L'Agulla, Tarragona.

MIRALLES I FIGUERES, Eloi (1981): Fem pinya! Els Castells, com a símbol i expressió del nostre poble. Diàfora, Barcelona.

MIRALLES I FIGUERES, Eloi (1992-1993): "De quan els castellers començaren a anar mudats (1), (2) i (3)", a Terços Amunt, números 1, 2, i 3, Vilanova i la Geltrú.

MORAL, Sixte i CAPDEVILA, Xavier (1982): Els Bordegassos de Vilanova, 10 anys de castells i altres coses..., El Cep i la Nansa Edicions, Vilanova i la Geltrú.

SOLSONA LLORENS, Lluís (1996): Actuacions i projecció dels Xiquets de Valls a les places barcelonines durant la segona meitat del segle XIX. Institut d'Estudis Vallencs, Quaderns de Vilaniu (Vol.30), Valls.

SUÁREZ-BALDRÍS, Santi (1988): Castells i Televisió. La construcció mediàtica del fet casteller. Cossetània, Col. L'Aixecador, Valls.

VILAR I BRASÓ, Josep (1997): Ballets de Catalunya. Quaranta anys!, Ballets de Catalunya, Barcelona.



© 2024 Castellers de Barcelona